La noia en flames

"Each day i wake and think at last this nightmare is over. But it never is"

" En algun lloc, molt lluny, puc sentir la gentada que murmura descontenta, com sempre que és escollit algú de dotze anys, perquè ningú no creu que sigui just. I llavors veig la Prim, amb la cara que ha perdut tota la sang, les mans closes a cada flanc, com avança encarcarada fent unes passes breus cap a l'escenari, com em passa pel costat, i llavors me n'adono que el darrere de la brusa se li ha deixat anar del tot i li penja per damunt la faldilla. És aquest detall, la brusa desmanegada que forma una cua d'ànec, el que hem torna a mi mateixa"

-Suzanne Collins

Han sigut molts els fenòmens fans de llibres literaris que arriben a la gran pantalla i fan viure noves aventures i experiències a tots i cada un dels lectors que s'animen a endinsar-se en la història. Hi vam tindre el Harry Potter, el "Crepúsculo" i moltes altres sagues explotades per aconseguir el màxim temps possible en les sales del cinema. Però crec, que ningun d'aquests fenòmens ha transmès el que Els Jocs de la Fam ens han aportat. Una batuda de sofriment, angoixa i impotència que et fa somiar en un món millor. Un món humà, on els homes no són monstres i la justícia siga vertadera i sobretot JUSTA. Un relat que ens fa obrir els ulls, que ens obri la porta a ser previnguts. El món de "Panem" no és del tot tan diferent al nostre. El Gran Hermano s'acosta i la piràmide social és més que visible. Qui té el poder? No el poble. Un pas en fals i tot es pot enfonsar. Aquell que diguera que la pitjor plaga és l'home no li faltava raó, no sols explotem en el nostre entorn, no tenim perquè culpar plagues d'insectes o malalties infeccioses. Ja estem nosaltres aquí per ser la pitjor arma de destrucció. <<Panem et Circenses>> Tan fàcil et vols deixar enganyar?

I tot açò es transmet en un món on el poble revolucionat en contra del poder es veu obligat a viure en un món controlat on el més important és reviure l'antiga Roma, donar un pas enrere i tornar al "Colisseu". Això sí, molt més modern i sobretot més perillós. Qui va dir que veure com un lleó ataca un cristià, o com un gladiador lluitava fins la mort era desagradable? Encara no ha conegut l'Arena, on la pitjor de les morts és possible i a més trasmesa a tota la societat, aquella que és obligada a veure l'espectacle que el Capitoli gaudeix tant preparant. Els tributs són sols trossos de carn amb potes que tenen la sort de conèixer la fama i l'oportunitat de ser rics de per vida. L'únic que has de fer és sobreviure a altres 23 trossos de carn. Tot un privilegi, oi?

Però sempre hi ha algú amb la ment més oberta, algú capaç de fer front a la injustícia. Algú que té un alt percentatge d'humanitat. I aquest està a fora i dins de la lectura. Immediatament et converteixes en l'ocell de la revolta. Perquè crides als quatre vents que ja hi ha prou, que ningú deuria tindre aquesta qualitat de vida. Obris la ment encara que siga per un moment. La "Katniss Everdeen" et representa, i involuntàriament, però no per tant menys d'acord, representa el poble. I fa front al risc, fa front a la mort, fa front a tot un imperi mentre sofreix el calvari de l'adolescència on descobreix l'amor, on encara ha d'aplegar a l'absoluta maduresa, on una simple persona humana s'ha d'enfrontar a una gàbia per poder obrir les ales i ser lliure. És un camí massa dur per una adolescent. Ni la persona més humana, com poguera ser el Peeta Melark, pot escapar de la bogeria. Els actes dels tot poderosos no els afecten a ells mateixa, nosaltres som qui sofrim les conseqüències. I com humans que som, som fàcils de corrompre i experts en caure de la mateixa pedra infinites vegades. Així que demanem venjança per totes les morts, per tot el sofriment i ens convertim en allò contra el que hem lluitat. 

Els jocs de la fam, eixa metàfora d'un món controlat i inhumà, no són fàcilment destructibles, ja que tots venim del mateix lloc i sols uns pocs són capaços de viure en pau. De fer realitat l'Hakuna Matata". 

La realitat és que vivim en un Panem, on encara no sofrim un jocs, però sí que vivim esclavitzats de forma i manera que els més impresentables puguen viure amb tots els luxes i comoditats possibles. I si coneixes l'ésser humà sabràs que mai té prou, que sempre vol més i més. No és el principi, ni tampoc el final, és un fet que mentre dure la nostra existència es repetirà. 

I amb aquest ànims és impossible no fer-se la pregunta de si vols donar a lloc a més vida, tal i com ho fa el Gale, aquella que pot patir la poca humanitat humana, la que pot viure en un món infeliç on les cadenes són tan fortes que no pots escapar. 

"PUM!". Una canonada. Un més ha caigut, sols en quedem dos. La vida i la mort. Puc escollir. Sóc un ocell? Hem puc encendre en flama? Sóc capaç de privar la vida a algú?

Està clar que aquest fenomen és molt diferent als altres. Potser no s'interpreta de la mateixa manera que jo ho faig. Potser molt vulguen ser tributs i fer-se els amos de l'Arena. Hi ha a qui li agradaria viure en un lloc on els Jocs de la Fam són una realitat per poder viure el mateix que els nostres protagonistes. Però siga'm realistes, encara que no ho vulga'm, és un fenomen agre i molt més obscur del que sembla. Ens han contat en primera persona el pur infern. Ciència ficció realitzada. Estaries preparat per que l'Effie Trinket diguera el teu nom en la Sega? Siga com siga: Feliços jocs de la fam, i que la sort estiga sempre, sempre, de la vostra part.