Viatgem al País de les Meravelles

"Mai s'és massa vell per viatjar al país de les meravelles"

En aquesta dècada que vam estrenar fa uns pocs anys enrere s'ha escoltat molt parlar del fenomen dels contes de fades. A la màgica (?) terra de Hollywood cada vegada són més els que lluiten i es desfan la pell per versionar a la seua manera els contes més coneguts i volguts per a omplir-se la butxaca i tindre un piscina de monedes com la del Tío Gilito. Ara mateix és una de les tàctiques més emprades. Des de versions de contes transformats a comèdies per adults o terrorífiques històries completament noves que utilitzen els protagonistes que pertanyen al nostre cor, a sèries de televisió o excuses per revolucionar el món dels efectes especials i el 3D.

Les companyies estan mutant pura literatura màgica convertint-la en una màquina de convertir diners més. I aquestos diuen que han trobat la idea del segle, és cert? Senyores i senyors, la resposta és clara i simple. No. I és molt fàcil d'adonar-se. Quants de vosaltres us heu fet grans amb el fantàstic món creat pel Senyor Walt Disney? Així és, la gran majoria.

Aquesta tàctica s'està utilitzant des d'abans que la Blancaneus revolucionara el món del cine i conseguira un Oscar gran i set de petits. L'Alícia en blanc i negre, amb una sorprenent forma de fer cine mesclant actors i dibuixos animats, ja anava obrint el camí. Així com les Silly Symphonies i les seues versions més curtes i musicals. Per tant, és tan sorprenent aquest tiró? Doncs jo no ho crec. Simplement han aportat el que els successors de Walt han anat fent durant dècades a la pantalla adulta i han transformat dibuixos en actors de carn i ossos ( o digitals ). Com ha pogut ocórrer? Quan els nens s'han fet grans, han deixat de creure en les fades i han deixat oblidat tot en el que creien. I tristament cada vegada és fan grans més prompte i més prompte es veuen massa madurs per veure dibuixos animats. La paraula "disney" queda associada a "infantil" i es fa el típic ús del "que no tenim ja una edat per veure ixes coses?". I qui s'ha passat hores i hores davant la tele vivint i viatjant al país de les meravelles a Oz o al Neverland, reneguen d'aquest senzill i a la vegada complex art.

I la diferència entre l'ús de la Disney i el cine adult no és petita. Quantes pel.lícules del mateix conte es poden estrenar ara a l'any? Sense anar més lluny l'any passat es van estrenar tres versions de la Blancaneus. I es pensa fer el mateix amb el Pinotxo i la Bella y la Bèstia. És un poc trist al meu parèixer, s'ha perdut la màgia.  No han adaptat la idea de Walt com a mi m'haguera agradat i s'ha passat de voler transmetre una meravellosa història ben contada a la pantalla, a una història convertida en un producte de lluita on l'adaptació, el guió i el respecte per l'original, és una minoritat.

Fins a quan durarà esta situació no ho sé, però tenim contes per a "rato" i no us preocupeu que si el cine els esgota ja estan les cadenes de televisió preparant temporades i temporades de sèries "màgiques". El "Once Upon A Time" és tot un èxit, i el món de Oz i de les meravelles no tardaran en aparèixer cada setamana a la nostra pantalla particular.

I ara és quan jo reflexione sobre aquest fenomen. Fenomen que aparegué quan els nens es van fer grans i es van creure massa majors per veure els dibuixos. I està clar. No poden fugir, no poden fer que simplement desaparega. Busquen una manera d'amagar-lo i poder viure-ho a la vegada. No poden escapar del món de fades i han utilitzat l'estratègia de Walt en el cine adult per a poder tornar a sentir el que sentien i no sentir-se mal. Els de Hollywood són molt sabuts, ens tenen massa calats. I és que... quants voldrieu tornar a ser nens? Quants voldrien poder ser nens perduts? Ser princeps i princeses. Caballers, tant nois com noies, que lluiten amb drags i salven a la persona que estimen. Un amor que pot traspassar totes les fronteres. Qui pot renegar del seu propi món de fantasía? Mai s'és massa vell per a viatjar al país de les meravelles.