Divendres nit amb El Silencio de los Corderos

Un altre divendres nit. El silencio de los Corderos

"Have the lambs stopped screaming?"

La passada nit va ser un divendres nit, i com tots ells, vam decidir reunir-nos per gaudir del que més ens agrada. El cine. 

Aquesta vegada ho vam fer amb nova companyia i tots junts vam vore "El silencio de los corderos".

Aquesta no és la primera vegada que hem vist la pel·lícula però no ens va importar, ja que cada vegada que la veus no deixes d'experimentar el mateix que la primera vegada. Així que preparats per vore una de les pel·lícules més reconegudes de la dècada dels 90 i guardonada amb cinc amics Oscar, 

apaguem com de costum els llums i a la sala sols permetem que s'escolte la música introductiva del fantàstic Howard Shore.

No podem dir que totes les pel·lícules aconsegueixen que l'espectador es posi en la pell del protagonista i aquesta vegada, encara que és d'agrair que ho aconseguisca, crec que parle en nom de tots quan dic que preferiríem que no. La protagonista, Jodie Foster, fa el paper de la seua vida encarnant una noia del FBI no molt experimentada però no per això menys intel·ligent i preparada, que es veu de ple en tota una batuda per fer captura al nou assassí Buffalo Bill. I no hi ha millor manera per fer-ho que anar a un psiquiàtric per interrogar al vilà per excel·lència,  Hannibal Lecter. Qui va dir que no hi havien caníbals prop d'aquí? Les normes estan clares, esteu preparats?

Des del primer moment en que apareix en pantalla ja vols plorar per la magnífica actuació del gran Anthony Hopkins. Encara no han transcorregut els vint minuts de cinta i ja et preguntes si ha sigut una bona idea submergir-te en aquest thriller. Però ja es massa tard i no et pots desenganxar de la pantalla.

Està comprovat, la pel·lícula té unes de les millors actuacions del moment, la banda sonora et fa contindre l'alè i l'escenari tan aparentment normal et fica els pèls de punta. Clar, un psicòpata podria viure just en la casa del costat. 

Per tant l'únic que falta per a que siga una pel·lícula inoblidable, és com està tractat el guió. Poden començar a aplaudir?

El fil argumental no et deixa perdre moment i cada paraula és important, tant com per a tindre ben clara la trama com per a experimentar el sentiment d'impotència i terror psicològic que més tard et voldrà fer comprovar si hi han papallones lliures per la teua habitació. Qui va dir que un llibre no pot estar ben adaptat està molt equivocat.

Al igual que la Clarice Starling no va poder fugir del intel·ligent talent d'Hannibal per extraure el títol de la cinta, no podràs escapar de la presó invisible que crearà el teu cap, una presó psicològica que no et deixarà en pau fins que pugues oblidar, però sense deixar de tindre present, el que una ment humana trastornada pot arribar a fer. 

El punt fort de la pel·lícula per a fer-nos experimentar aquesta por no és la simple mort o com es practica, sinó que tracta un tema perfectament real i present. Per no dir que els personatges estan inspirats en altres de carn i ossos. Et quedes gelat? 

La finalitat de "El silencio de los corderos" s'ha complert. Has gaudit d'una nit de misteri amb bon cine i això no és tot, molt després dels crèdits encara et sents dins de la pantalla envoltat de perills i morts tant desagradables com et pugues imaginar.

No hi ha res més a dir. Simplement, qui diga que una pel·lícula és sols una pel·lícula que prepare un bol de rosses i que es prepare per escoltar als bens xisclar. Tot no sembla el que sembla...coneixes de veritat als que t'envolten? Cuida no tindre molt bona pinta, un psiquiatra famolenc encara recorre la ciutat.