La lliga dels somnis

"So when the moon tells you something believe it"

Jutjar un llibre per la seua portada és perillós, però encara ho és més jutjar un producte per la crítica que haja pogut rebre. Desgraciadament vaig caure en aquesta trampa i vaig deixar passar un producte de la Dreamworks que hem demanava a crits donar-li una oportunitat. Però després de gaudir la meravellosa última creació del mateix estudi, els Croods, i veient com ha evolucionat i l'esperit de canvi que transmet, hem vaig decidir a donar-li aquella oportunitat que vaig renegar temps enrere. Per què no? Al fi i al cap una crítica és sols l'opinió d'alguna persona, i totes les critiques, tant positives com negatives, formen part d'un producte final. I dreamworks mai ha gaudit d'una valoració elevada en la majoria de les seus produccions. No cal dir que el crític et fa millorar i et pot deixar per terra tot un treball, haurà fet una bona feina amb la Dreamworks aconseguint l'inesperat?

Pròleg per iniciar els 90 minuts de pel·lícula i directes a un no parar d'aventures. No fan falta presentacions, tots coneixem a la lliga dels somnis. Aquests que quan som menuts ens mantenen amb el cor ple d'esperança, il·lusió i alegria. Ens tenen controlats a cada un de nosaltres, que encara que som sòls un punt brillant en una bola del món enorme, cada un de nosaltres estem dins dels seus cors. Alimentant-los i donant-los força cada dia perquè continuen fent la seua funció. Ningun nen deuria viure un malson.

Però no sols els que coneixem mantenen les nostres vides d'innocència quan som nens, i han altres com el Jack Frost, que passen desapercebuts al llarg del temps i, al igual que nosaltres quan creixem i deixem de creure en la màgia, estan perduts. Sense saber ben bé on pertanyen, d'on venen i quina és la seua funció. Però mai està res perdut, l'únic que fa falta es demanar ajuda a la Lluna, la capitana d'aquesta lliga, la líder, ella té la resposta. Serà qui desencadene tots els enrenous que sofrirà el jove del cabell blanc, aquell de la llegenda que fa que neve per a que els nens gaudeixin d'un dia gelat jugant en la neu. 

Com si d'una lliga de la justícia es tractara, cinc personatges llegendaris dels nostres cors s'uniran una vegada més per lluitar pels nostres somnis contra l'home del sac, el Coco, el monstre que s'amaga baix dels nostres llits per fer dels somnis un complet malson. Un personatge que al llarg del temps ha anat quedant oblidat, al igual que ho és l'amic Jack, i que a dia d'avui ja no té cabuda en les ments dels nens.

Original, moralitzador i entretingut, este film no perd detall i ens endinsa en una aventura màgica que traurà el nen que tots duem dins. Escenes originals i a la vegada curioses i personatges molt ben recreats i estudiats fan que siga tot un goig viure la batalla contra temps per sobreviure ja que ni els propis protagonistes es poden lliurar de desaparèixer, formen part de nosaltres i si els oblidem,  ja no són res. Jack Frost serà la clau per mantenir-los amb un fil d'esperança coneixent el seu propi passat i enfrontant-se a una lluita personal pel seu propi futur.

Dissenys i escenaris meravellosos amb el toc, prou visible, de Guillermo del Toro que fan un ambient màgic, misteriós i a la vegada, un poc fora de sèrie. 

Com pot ser tanta crítica negativa quan l'únic que estem fent és lloar l'historia?.

Bé, la pel·lícula no és ni de prop perfecta i la seua ovella negra es troba en el mateix cor de tota pel·lícula. La trama té un ritme confús i desgavellat, com si no haguera sofrit una editació prèvia per ficar-ho tot al seu lloc. És un transcurs d'escena rere escena sense ningun tipus de fil conductor estable. Sofreix molts alt i baixos. Sí, la pel·lícula comença  "com un coet" sense perdre temps i anant directament a l'acció, com ja hem dit no fan falta presentacions, però et veus de ple en una muntanya russa d'imatges ràpides i a la vegada lentes que no deixen seguir la trama correctament. Per no nomenar els repetits "gags" fora de lloc en molts moments dels que Dreamworks és caracteritza tant bé. Així i tot, tot açò queda camuflat per l'ambient, l'escenografia i la maduresa dels personatges que fan que poc a poc t'adaptes a aquest ritme frenètic i a la vegada desesperant. El resultat és una pel·lícula màgica amb un món únic que no et sabrà mal visitar-lo totes les vegades que desitgis. 

No deixes de creure ni d'observar la lluna. Potser encara depens d'aquells que van habitar alguna vegada en la teva ment. 

Els Croods. Obri la teva ment

"Tomorrow. A place with so many suns in the sky you can't count. A place not like today"

Hi ha vegades que la millor forma de passar un cap de setmana és amb persones que estimes i amb cine intel·ligent. Potser els Croods no siguen els que més puguen "fardar" d'aquest adjectiu, però després d'aquesta enorme front cavernícola i ha tot un món per descobrir. 

Així que l'Alba i jo, en un d'aquestos dissabtes en el que no tens ganes de sortir i perdre les neurones que tant necessitem, ens van endinsar en una pel·lícula que curiosament ens va sorprendre d'una manera espectacular.

No negaré que sentia bones vibracions amb aquest film des del primer moment que vaig veure el tràiler, però l'historial del pescador en la lluna no donava molt bones vibracions. De totes formes mai està de més passar un bon moment i riure's amb companyia per oblidar com et sents realment, i amb aquest pescador estava assegurat. Per tant llançar-nos de cap no va ser gens difícil i en no res ens veiem asseguts davant la pantalla del cine del nostre poble sentint-nos els més adults de la sala. Sense contar els avis que cuidaven dels nens, però aquestos no fan número.

En un tres i no res les llums s'apaguen i viatgem al passat per conéixer la família cavernícola més antiquada que puga existir. Des del pare protector que te fòbia a la curiositat a la noia que mor per viure aventures i impregnar-se d'un món desconegut, o des de l'àvia trastornada per l'edat fins una nena més salvatge que els propis sers existents d'aquest lloc primitiu. 

És obligatori romandre en la cova excepte quan és l'hora de jugar a futbol americà per aconseguir la gasolina que ens manté vius cada dia.

Però fins el pare més protector que puga existir ha de conéixer que l'home va nàixer curiós i amb desig. I és el que la noia representa. Però encara que siga l'única disposta a sortir de la cova la pròpia mare de la naturalesa està cansada d'aquesta família i la seua mania en romandre sempre al mateix lloc. Així que els dona una espenta un poc perillosa i obliga a que descobrisquen un món màgic. 

Tot una batuda d'experiències i emocions fan d'aquesta pel·lícula una reflexió per viure la vida al màxim cada dia. El que és desconegut no te perquè ser perillós. Pots descobrir cada minut de la teva insignificant vida tot un món  diferent a cada pas. Qui va dir què és i què no és normal? Deixem-nos de prejudicis i perda'm la por al que és diferent. Tan difícil és permetre que cadascú visca a la seua manera? 

Aquesta família va necessitar l'ajuda d'un nòmada molt més evolucionat per donar-se conter de que existeix un demà. I hem d'aconseguir fer-lo diferent, més còmode i alegre. Més emocionant, canviar el rumb de les coses. Fer ús de la imaginació. Per  a què hauria fet Déu els sentits i la intel·ligència sinó per utilitzar-los?

Les bases d'aquesta pel·lícula estan clares. Una hora i mitja per riure i emocionar-se amb el toc final que ens desperta i ens obri les portes a viure com si no hi haguera demà. L'argument simple i conegut queda oblidat pel magníficat tracte escènic i argumental. Els gags còmics ajuden a que una història que és més seria del que sembla siga divertida i alegre, no fa falta comprendre el que passa per poder viure un bon moment. 

Força familiar i amorosa, un tracte realista i per res forçat com es podria veure en altres pel·lícules animades del moment. Fins i tot en aquell temps abans de Crist els adolescents sofrien les mateixes reaccions i embolics que ara en el moment d'experimentar papallones a l'estomac.

Banda sonora amb bon rotllo i per últim el més important i que fan d'aquest film aconseguir el seu propi propòsit. Originalitat i intel·ligència a l'hora de crear el món en el que ens van a fer submergir-nos. Cada criatura és una mescla de diferents animals i els llocs són exòtics i inimaginables. No hi ha res millor que predicar el que prediques. Res per tirar en cara.

El que queda ara és permetre't a tu mateixa aconseguir el que els Croods han aconseguit. Lluitar per un demà sense prejudicis, amb la ment oberta i preparats per el que vinga. Tots som diferents, qui va decidir qui és i qui no és normal? Obri la ment a l'originalitat i preparat per al dia que vindrà ja que mai serà com l'anterior. Cada dia que et despertes pensa "Hui pot ser un gran dia, dur amb ell".

http://www.youtube.com/watch?v=5tyWxLjGgg0

"SHINE YOUR WAY"

Paradise

"So she ran away in her sleep and dreamed a paradise every time she close her eyes"

Obri els ulls. Els tens oberts? Mira, observa, impregna't del teu voltant. Mira el cel, la teua cara s'il·lumina amb la llum del sol que et reconforta amb la seua calidesa, amb el seu tacte. Fes una ullada al mar, tan immens, tan infinit al teus ulls. Mira els ocells volar tan a prop de l'aigua i a la vegada tan lluny de la terra. Sense por, sense mirar enrere, lliurement, sent ells mateixa, guiant-se pel seu instint, la seua naturalesa.

Mira, ho veus? Observa com els dofins riuen i juguen en l'aigua, divertits, gaudint de cada moment. 

Ara mira avall, la sorra sota els peus, entre els teus dits juganers. Va per on vol, és amiga del vent. Aquest, aquest no el veus. Rius. No et fa falta veure'l, el sents, està amb tu, et canta, et mou els cabells, està viu, et fa sentir únic. I corres, corres contra el vent, lluites fent front a la seua força, esteu gaudint, us sentiu immortals. 

De sobte arribes a un bosc, un bosc qualsevol, però prens atenció i encara que no ho veus el reconeixes, saps que és misteriós i a la vegada màgic. Aventurer. I et crida, sents com et crida, t'atreu. Els arbres també juguen amb el vent i hi ha un riu, un riu que canta i que viatja a la immensitat. Allí on podrà fer un bot i arribar al cel, viure amb els núvols aquells amb formes canviants que desperten la teua imaginació. Allà dalt, el riuet veurà la terra, la natura, la vida des d'un lloc privilegiat. Veurà el lloc on tornarà refrescant-nos, mullant-nos mentre olorarem la pluja. I quan ho faça formarà part d'un tot, d'un cicle, el cicle de la natura. Com tu que vius un cicle, el cicle de la vida.

Estàs viu, tot es viu al teu voltant, tot et fa sentir bé, complet. No et jutgen, pots ser tu mateixa, pots estimar, pots viure, reflexionar obertament en veu alta, sense lligams, sense cadenes, on tots són iguals. No estàs sol, la terra et guia. 

El sol et reconforta i la lluna et fa companyia, i les estreles, aquelles que brillen per tu, que moren i no moren, viuen i no deixen de viure, que estan repletes d'històries, de llegendes, de vivències, de secrets confiats, estan esperan-te amb els braços oberts. Perquè són elles mateixa, al igual que tu, al igual que la natura. I viuen en harmonia, son la teua família. Són infinites. Tu, ets infinit.

La noia en flames

"Each day i wake and think at last this nightmare is over. But it never is"

" En algun lloc, molt lluny, puc sentir la gentada que murmura descontenta, com sempre que és escollit algú de dotze anys, perquè ningú no creu que sigui just. I llavors veig la Prim, amb la cara que ha perdut tota la sang, les mans closes a cada flanc, com avança encarcarada fent unes passes breus cap a l'escenari, com em passa pel costat, i llavors me n'adono que el darrere de la brusa se li ha deixat anar del tot i li penja per damunt la faldilla. És aquest detall, la brusa desmanegada que forma una cua d'ànec, el que hem torna a mi mateixa"

-Suzanne Collins

Han sigut molts els fenòmens fans de llibres literaris que arriben a la gran pantalla i fan viure noves aventures i experiències a tots i cada un dels lectors que s'animen a endinsar-se en la història. Hi vam tindre el Harry Potter, el "Crepúsculo" i moltes altres sagues explotades per aconseguir el màxim temps possible en les sales del cinema. Però crec, que ningun d'aquests fenòmens ha transmès el que Els Jocs de la Fam ens han aportat. Una batuda de sofriment, angoixa i impotència que et fa somiar en un món millor. Un món humà, on els homes no són monstres i la justícia siga vertadera i sobretot JUSTA. Un relat que ens fa obrir els ulls, que ens obri la porta a ser previnguts. El món de "Panem" no és del tot tan diferent al nostre. El Gran Hermano s'acosta i la piràmide social és més que visible. Qui té el poder? No el poble. Un pas en fals i tot es pot enfonsar. Aquell que diguera que la pitjor plaga és l'home no li faltava raó, no sols explotem en el nostre entorn, no tenim perquè culpar plagues d'insectes o malalties infeccioses. Ja estem nosaltres aquí per ser la pitjor arma de destrucció. <<Panem et Circenses>> Tan fàcil et vols deixar enganyar?

I tot açò es transmet en un món on el poble revolucionat en contra del poder es veu obligat a viure en un món controlat on el més important és reviure l'antiga Roma, donar un pas enrere i tornar al "Colisseu". Això sí, molt més modern i sobretot més perillós. Qui va dir que veure com un lleó ataca un cristià, o com un gladiador lluitava fins la mort era desagradable? Encara no ha conegut l'Arena, on la pitjor de les morts és possible i a més trasmesa a tota la societat, aquella que és obligada a veure l'espectacle que el Capitoli gaudeix tant preparant. Els tributs són sols trossos de carn amb potes que tenen la sort de conèixer la fama i l'oportunitat de ser rics de per vida. L'únic que has de fer és sobreviure a altres 23 trossos de carn. Tot un privilegi, oi?

Però sempre hi ha algú amb la ment més oberta, algú capaç de fer front a la injustícia. Algú que té un alt percentatge d'humanitat. I aquest està a fora i dins de la lectura. Immediatament et converteixes en l'ocell de la revolta. Perquè crides als quatre vents que ja hi ha prou, que ningú deuria tindre aquesta qualitat de vida. Obris la ment encara que siga per un moment. La "Katniss Everdeen" et representa, i involuntàriament, però no per tant menys d'acord, representa el poble. I fa front al risc, fa front a la mort, fa front a tot un imperi mentre sofreix el calvari de l'adolescència on descobreix l'amor, on encara ha d'aplegar a l'absoluta maduresa, on una simple persona humana s'ha d'enfrontar a una gàbia per poder obrir les ales i ser lliure. És un camí massa dur per una adolescent. Ni la persona més humana, com poguera ser el Peeta Melark, pot escapar de la bogeria. Els actes dels tot poderosos no els afecten a ells mateixa, nosaltres som qui sofrim les conseqüències. I com humans que som, som fàcils de corrompre i experts en caure de la mateixa pedra infinites vegades. Així que demanem venjança per totes les morts, per tot el sofriment i ens convertim en allò contra el que hem lluitat. 

Els jocs de la fam, eixa metàfora d'un món controlat i inhumà, no són fàcilment destructibles, ja que tots venim del mateix lloc i sols uns pocs són capaços de viure en pau. De fer realitat l'Hakuna Matata". 

La realitat és que vivim en un Panem, on encara no sofrim un jocs, però sí que vivim esclavitzats de forma i manera que els més impresentables puguen viure amb tots els luxes i comoditats possibles. I si coneixes l'ésser humà sabràs que mai té prou, que sempre vol més i més. No és el principi, ni tampoc el final, és un fet que mentre dure la nostra existència es repetirà. 

I amb aquest ànims és impossible no fer-se la pregunta de si vols donar a lloc a més vida, tal i com ho fa el Gale, aquella que pot patir la poca humanitat humana, la que pot viure en un món infeliç on les cadenes són tan fortes que no pots escapar. 

"PUM!". Una canonada. Un més ha caigut, sols en quedem dos. La vida i la mort. Puc escollir. Sóc un ocell? Hem puc encendre en flama? Sóc capaç de privar la vida a algú?

Està clar que aquest fenomen és molt diferent als altres. Potser no s'interpreta de la mateixa manera que jo ho faig. Potser molt vulguen ser tributs i fer-se els amos de l'Arena. Hi ha a qui li agradaria viure en un lloc on els Jocs de la Fam són una realitat per poder viure el mateix que els nostres protagonistes. Però siga'm realistes, encara que no ho vulga'm, és un fenomen agre i molt més obscur del que sembla. Ens han contat en primera persona el pur infern. Ciència ficció realitzada. Estaries preparat per que l'Effie Trinket diguera el teu nom en la Sega? Siga com siga: Feliços jocs de la fam, i que la sort estiga sempre, sempre, de la vostra part.

Divendres nit amb El Silencio de los Corderos

Un altre divendres nit. El silencio de los Corderos

"Have the lambs stopped screaming?"

La passada nit va ser un divendres nit, i com tots ells, vam decidir reunir-nos per gaudir del que més ens agrada. El cine. 

Aquesta vegada ho vam fer amb nova companyia i tots junts vam vore "El silencio de los corderos".

Aquesta no és la primera vegada que hem vist la pel·lícula però no ens va importar, ja que cada vegada que la veus no deixes d'experimentar el mateix que la primera vegada. Així que preparats per vore una de les pel·lícules més reconegudes de la dècada dels 90 i guardonada amb cinc amics Oscar, 

apaguem com de costum els llums i a la sala sols permetem que s'escolte la música introductiva del fantàstic Howard Shore.

No podem dir que totes les pel·lícules aconsegueixen que l'espectador es posi en la pell del protagonista i aquesta vegada, encara que és d'agrair que ho aconseguisca, crec que parle en nom de tots quan dic que preferiríem que no. La protagonista, Jodie Foster, fa el paper de la seua vida encarnant una noia del FBI no molt experimentada però no per això menys intel·ligent i preparada, que es veu de ple en tota una batuda per fer captura al nou assassí Buffalo Bill. I no hi ha millor manera per fer-ho que anar a un psiquiàtric per interrogar al vilà per excel·lència,  Hannibal Lecter. Qui va dir que no hi havien caníbals prop d'aquí? Les normes estan clares, esteu preparats?

Des del primer moment en que apareix en pantalla ja vols plorar per la magnífica actuació del gran Anthony Hopkins. Encara no han transcorregut els vint minuts de cinta i ja et preguntes si ha sigut una bona idea submergir-te en aquest thriller. Però ja es massa tard i no et pots desenganxar de la pantalla.

Està comprovat, la pel·lícula té unes de les millors actuacions del moment, la banda sonora et fa contindre l'alè i l'escenari tan aparentment normal et fica els pèls de punta. Clar, un psicòpata podria viure just en la casa del costat. 

Per tant l'únic que falta per a que siga una pel·lícula inoblidable, és com està tractat el guió. Poden començar a aplaudir?

El fil argumental no et deixa perdre moment i cada paraula és important, tant com per a tindre ben clara la trama com per a experimentar el sentiment d'impotència i terror psicològic que més tard et voldrà fer comprovar si hi han papallones lliures per la teua habitació. Qui va dir que un llibre no pot estar ben adaptat està molt equivocat.

Al igual que la Clarice Starling no va poder fugir del intel·ligent talent d'Hannibal per extraure el títol de la cinta, no podràs escapar de la presó invisible que crearà el teu cap, una presó psicològica que no et deixarà en pau fins que pugues oblidar, però sense deixar de tindre present, el que una ment humana trastornada pot arribar a fer. 

El punt fort de la pel·lícula per a fer-nos experimentar aquesta por no és la simple mort o com es practica, sinó que tracta un tema perfectament real i present. Per no dir que els personatges estan inspirats en altres de carn i ossos. Et quedes gelat? 

La finalitat de "El silencio de los corderos" s'ha complert. Has gaudit d'una nit de misteri amb bon cine i això no és tot, molt després dels crèdits encara et sents dins de la pantalla envoltat de perills i morts tant desagradables com et pugues imaginar.

No hi ha res més a dir. Simplement, qui diga que una pel·lícula és sols una pel·lícula que prepare un bol de rosses i que es prepare per escoltar als bens xisclar. Tot no sembla el que sembla...coneixes de veritat als que t'envolten? Cuida no tindre molt bona pinta, un psiquiatra famolenc encara recorre la ciutat.

Quan la bombeta del flexe es va fondre

"Els diners ho mouen tot"

Obrim la porta d'una habitació. S'escolta molt de rebombori i quan entrem, observem que s'ha convertit en tota una ciutat de l'antic oest, on els herois lluiten contra els seus adversaris i salven els ciutadans en perill. Aquells adversaris que intenten desfer la pau que regna en aquesta ciutat creada en una petita habitació. Qui són aquests herois? Joguets. I et preguntaràs, i els habitants de la ciutat? Doncs, també són joguets. I el malvat adversari? En aquest cas és un cerdet vidriola però bé, s'utilitza com un joguet. 

Més clar aigua, allò del que hem parlat era el dormitori d'un nen, un nen que amb qualsevol cosa i una mica d'imaginació, converteix quatre murs adornats amb nuvolets, prou limitats, en el lloc més divertit que es puga crear.

Imaginació i originalitat. La marca de la casa del successor del ratolí. El flexe també anomenat Pixar, un estudi d'art cinematogràfic més?

Tots coneixem aquesta casa. Aquella que va revolucionar el món del cine amb una nova tècnica d'animació i una història abans mai contada que no va deixar indiferent a ningú i que a dia d'avui encara sorprèn. Sí, parlem del Toy Story.

Mentre que la Disney, el sobirà per excel·lència veia el seu regnat cada vegada més fosc, un record del que va ser en altres temps, Pixar naixia per dir al món que estava preparada per ser la major companyia d'entreteniment. I ho va fer molt bé.

Primer foren els joguets ( i les seves repetides "re-benvingudes" ), més tard una colònia d'insectes que van demostrar la força d'un poble cansat i enfadat ( més d'un deuria tindre-la en compte ), després vingueren el monstres empresaris, també un "documental" marí que ens va ensenyar la vida dels peixos tant a l'oceà com a una peixera, i una família molt moderna amb una doble vida que seria l'enveja de tots. Podríem demanar més? I tant. Per exemple, el nostre món vist des d'un cotxe, la possibilitat de que un restaurant siga dirigit per un ratolí o l'humanitat d'un robot que té la missió d'arreglar el que nosaltres no hem volgut cuidar. 

I encara queda més, qui va dir que els avis no podien viure aventures o que les cases no podien volar?

Aleshores et fas la pregunta. Ara que vindrà? I te la fas emocionat. En que ens sorprendran aquesta vegada?

Sempre ens ensenyen que no ens hem de fer il·lusions. Que tard o d'hora, com tot gladiador del món del cine, caurà en la trampa. Però clar, són tan diferents, i creatius i originals. S'endinsen en la ment dels nens, o també pot ser que siguen nens que han crescut però no han perdut les ganes de divertir-se creant idees noves i presentant-les al món.

I a la fi hem sigut tots dos els que hem caigut en la trampa. Amb tota l'alegria del món anem a veure la llista dels productes que vindran i el que ens trobem és la màquina d'explotació cinematogràfica més gran mai creada. La segona part ( o tercera, i ja que estem la quarta).

Els cotxes volen esgotar els km de combustible que els queda, els monstres reviure les seues aventures de l'adolescència i mira per on, si et pots perdre una vegada, perquè no dos? 

Però així i tot veus una esperança. Encara hi ha alguna cosa que no s'ha treballat abans a l'estudi del flexe. Un viatge a l'antiga Escòcia. Perdones el moment de debilitat amb els cotxes i les segones parts que vindran i et centres en la pèl-roja que ha arribat amb un arc en la mà per salvar l'estudi del que podria ser una caiguda massa gran. Però de sobte la fletxa, encara que es enviada al lloc precís de la diana, no dona pas a aplaudiments ni xiulits, ni tampoc crits de goig. No, et deixa gelat. Encara que no és una segona part d'alguna cosa ja vista, és un producte de microones adornat amb la marca de la casa. I dius, on està el que esperava? El no-prefabricat que sempre ofereixen? És perfecte, com tot el que fan, però alhora tan poc treballat que et fa perdre tota esperança confiada.

En eixe moment notes una cosa en la butxaca, l'agafes i te n'adones. És una cartera. Tot clar, perquè tindre risc quan es pot seguretat? Ja han tastat la fama, els premis i han assaborit els diners, aquells que ho mouen tot.

Els nens que abans no coneixien el significat d'una bona xifra de zeros han crescut. I és una llàstima perquè un edifici si no es cuida, poc a poc es desfà. I potser tinguen "manya" per créixer i fer-se els amos, però... sabran caure i renàixer, com l'au fènix, tan bé com ho fa l'ombra de Walt? El seu castell que es desfeia poc després de l'arribada del flexe, ja mostra les primeres torres aprenent dels errors d'abans. Podrà el flexe reparar la bombeta que s'ha fos?

Potser siga'm massa precipitats i necessitem donar un vot de confiança molt més gran. És molt possible que torne a ser el que era i que algun que altre producte fallit mai és roin per créixer. Tampoc fa tant que continuava sent l'amo de l'animació. Però coneixent amb qui s'ajunta, qui són els seus amics, serà sols una mala elecció o seran repetides durant un llarg temps?.

En tot cas esperem que el Buzz Lightyear estiga preparat per vindre al rescat.

A la nit del divendres som utòpics, idealistes i ingenus

Un altre artista de la música en català perfecte per reflexionar una nit de divendres. 
Si no la coneixeu espere que us agrade tant com a mi.

D’acord, nosaltres som els utòpics,

idealistes, ingenus

que no fan més que somiar.

Però estem farts de creuar-nos de braços

mentre la terra s’afona sota els nostres peus.

D’acord, sabem que no som perfectes,

tenim els nostres punts febles,

però aprenem dels errors.

Almenys vivim amb la consciència tranquil·la,

perquè hem fet tot el possible per tal de canviar el món.

D’acord, nosaltres som els il·lusos

guardians de causes perdudes,

inconformistes tossuts.

Però hem dit prou, ja no volem refugiar-nos

darrere de les paraules, ara passem a l’acció.

D’acord, ens falta molta experiència,

convé sumar els esforços,

i els càntics de tanta gent,

però anem creixent, ens fem més forts cada dia,

mai no perdem l’esperança i seguim avançant.

Finding Neverland

"Never say goodbye because goodbye means going away and going away means forgetting"

Tanques els ulls. Has estat prou de temps pensant en tots els problemes que recorren el teu cap i estàs molt cansat. Per tant, tanques els ulls i deixes obert al reproductor de música el Jan A.P Kaczmarek amb el seu treball en Finding Neverland. 
Et disposes a deixar la ment en blanc. Somies despert. De sobte et trobes amb algú conegut, algú del que ja has sentit parlar abans. Busca la seua ombra i va acompanyat d'una llum que dansa per l'habitació. I penses: "No m'ho puc creure, és real!

Immediatament oblides que estàs al teu llit, et poses en peu i aquest individu que va disfressat amb un barret verd comença a volar i surt pel balcó, surt cap a una estrela que es fa l'ama del cel. Un sentiment recorre cada part del teu cos i sents que també pots fer-ho, si vols també pots volar. I ho fas, sense mirar el que deixes enrere, sense saber si vas a tornar. Et proposes volar al país de mai més. I és com un somni quan hi pots arribar. És un món de fades, i és tan real...

I encara que no saps si hi havies anat alguna altra vegada se't fa molt familiar. Reconeixes cada lloc de l'illa. Però de sobte, els teus pensaments es desfan. El jove del barret t'agafa la mà i et condueix a un secret ben guardat en mig d'un bosc màgic. Just en el cor de tot. 

Et permet entrar en l'amagatall on tots viuen despreocupats, on uns nens perduts perden la noció del temps i no creixen mai. Allí no tenen por. Juguen a "polis i a cacos" amb els indis, lluiten amb pirates i s'endinsen en les zones més perilloses del bosc. Fins i tot són amics de sirenes, fades i tot tipus de criatura fantàstica que no et pots ni imaginar. I per un moment formes part d'aquest món. Per un temps estàs despreocupat en un lloc màgic on tot és possible, on pos viure com vulgues.

Aleshores obris els ulls i veus que t'has adormit per uns minuts. Clar, aquest lloc era massa perfecte, no podia ser real. Una utopia del teu cap.

Però alguna cosa et diu que no estàs sol. Veus una llum brillant que dansa i fuig per la finestra. I allí en el blau cel veus un vaixell. Un vaixell pirata molt peculiar que s'està allunyant. Allunyant a una estrella, una estrella que du a un lloc on creus que ja has anat. Aleshores ho saps. Te n'adones de que ens hem fet grans, que ja no ets el mateix, però a la vegada, continues sent igual.

http://www.youtube.com/watch?v=or4o4Qwsn0s