Un lloc per a tots els inadapatats

"Nobody said it was easy"

Qui anava a dir temps enrere, que algú com jo acabaria veient cada nit de divendres un capítol de l'exitosa sèrie musical Glee? Òbviament tots els que hem coneixen. Aquesta serie en un principi té tot el que necessite. És una sèrie juvenil i per damunt de tot, són quaranta minuts de musical. Sí, per a molts pots ser insuportable, però per a mi és la glòria. Però, què ha fet que aquesta sèrie hem guanye a mi i a tants altres com jo? Si ens basem en el que he dit abans, és una sèrie amb molt poca cosa. Però hi ha que dir, que si cada capítol de quaranta minuts pot crear tanta revolta, i no precisament per la qualitat que puga tindre, té alguna cosa que destaca.

No, per a molts Glee no és tan sols una sèrie. És una lluita per la igualtat. Pareix que cada capítol siga una propaganda demòcrata que intenta canviar el món mitjançant les noves generacions. Obrir la ment a aquell que encara la manté tancada en un armari(?) El producte té tot el tipus d'inadaptats que pugues creure. La classe de cor és una sede on pots ser qui vols ser o millor dit, qui realment eres. I al ser un serie juvenil pot arribar al cor de moltes persones que alguna vegada s'han sentit incompreses, discriminades o simplement que no saben on pertanyen. En eixos quaranta minuts pots ser tu mateixa i sentir-te identificat amb qualsevol personatge. A glee no hi ha cap tipus de gent minoritzada, tots són del mateix lloc i amb les mateixes condicions. Glee és un lloc per a tots els marginats. 

I podreu dir que tot açò és una mena de marketing que fa que et cregues que realment les coses són aixi i que tens una oportunitat al món de no sentir-te diferent, simplement per a que aquests que la fan cada día s'omplin les butxaques de milers de milions de diners i queden com les persones més bones i inspiradores de món. No ho vaig a discutir. Probablement siga veritat. Però hi ha una altra eixida, mentre que els discriminats seguiran sent-ho, encara que durant quaranta minuts no ho siguen, els que discriminen o els que podrien arribar a discriminar es poden plantejar moltes coses abans de fer-ho. Perquè és una realitat, els guionistes d'aquesta serie ho fan molt bé, tracten temes molt realistes i amb situacions que ocorren cada dia. Darrere l'imatge del típic col·legi amercà amb animadores, "quarterbakcs" i frikkis maltractats hi ha tot un sentiment de lluita i d'igualtat que mostra el dia a dia de moltes persones que no han elegit ser diferent. I és que al fons de tot, qui decideix que és diferent?

I que podríem dir sobre la sèrie en sí? Ja coneixem que és un musical i que lluita pels drets humans. Sense anar més lluny, és molt actual, ja en el primer capítol es fa una crítica a la Russia homòfoba actual. Però qué més té que ha fet que conseguisca un "globo de oro" i tants altres premis?

A primera vista és la típica serie americana, però és simplement un envoltori. Ha sigut durament criticada per poder parèixer-se a un "High School Musical" o perquè no es canten les cançons com als fans de certs grups musicals els agradaria. Però tot hi ha que dir-ho, els actors són una genialitat i és indubtable que saben cantar més bé del que a molts els agradaría. I no solament això, encara que el resultat final de les cançons a alguns no els puga agradar s'ha de valorar el fet de que en cada capítol es podran cantar unes sis o set cançons i cada una d'elles, actuals i famoses, són perfectament introduïdes al guió i formen part a la perfecció dels diàlegs, fent del cant una forma més de comunicació.

A més de que durant cinc temporades han aconseguit romandre amb una sèrie de vint-i-dos capítols fresca, original i que no deixa de sorprendre. Potser no siga la sèrie perfecta, però no és tan sols un producte televisiu més.

Quan et ve la inspiració...

"Mai sabeu quan pot tornar a il·luminar-nos una lluna en una nit de divendres"

És curiós que durant tot un estiu sense tindre completament res a fer aquest blog ha permés completament inactiu. I això que vaig anunciar unes quantes crítiques futures per donar a entendre que tornaria prompte, que sòls necessitava que la inspiració vinguera a mi. Sincerament no puc escriure ni publicar cap cosa sense tindre ganes. I bé, com heu pogut comprovar els pocs que seguiu aquest blog, les ganes no han vingut a mi ni en les nits de divendres. També hi ha que dir que aquestes nits de divendres que donaven vida al blog no van tornar fins el divendres passat on vam poder gaudir de l'última aportació de Star Trek, encara que va ser prou decebedora per al meu gust venint d'un producte del J.J. Abrams. I sí, va ser en aquesta nit rodejat d'aquells als que tant he trobat a faltar durant aquest llarg estiu quan hem va vindre al cap que temps enrere duia un blog del qual gaudia gràcies a Déu. I també va ser quan vaig recordar que el vaig deixar abandonat perquè no gaudia obligant-me a fer resenyes sense ganes per poder actualitzar el blog cada setmana. Supose que hauríeu comprovat que les últimes entrades eren un poc forçades. Ho eren. Però ací no acaba a història.

Aquesta setmana han començat les classes i per sort o per desgràcia he arribat al principi del final. Així és. El principi de curs i el final d'una etapa, si tot va bé. I això comença a fer que et replanteges moltes coses, i et fa activar la ment que tan inactivament ha servit durant tot l'estiu per fartar-me de sèries i sortir els dissabtes. Bé doncs, què passa quan actives la teva ment, l'obris i romans actiu al 100% durant tot el dia? Hi han dues respostes. La primera i ràpida, el teu cos et demana descansar i comences a buscar les musaranyes i viatjar al país de les meravelles per tornar a desactivar i crear el teu propi món que t'aïlle del vertader ple d'exàmens, feina i tot a contratemps. La segona és que abans de complir la primera, prestes atenció a tot el que et rodeja, i si tens una ment com la meua que s'ho planteja tot, és impossible no filosofar i buscar una sortida per a expressar-ho al món. I així és com dic que la meua intenció és que el blog torne ha estar actiu. I us preguntareu, un blog en segon de batxillerat? Doncs sí, perquè és la meua manera d'alliberar-me. És una altra forma d'expressar el que sents. A més que tinc l'excusa perfecta. M'he de preparar per a la selectivitat amb les assignatures de valencià i castellà i això m'obliga a practicar la meua fluïdesa alhora d'expressar-me i escriure. I que voleu que us diga, el blog hem ve de "**** mare". Per això, com és una altra ferramenta de treball, no dubteu en fer que millore.

I fins ací, en una nit de divendres la reobertura d'un blog al qual la inspiració l'havia abandonat. Estigueu pendents a noves entrades. Mai sabeu quan pot tornar a il·luminar-nos una lluna en una nit de divendres.