"Estàs en un vaixell de paper. Un vaixellet que no saps on va però tampoc d'on ve".
Et trobes en una platja en plena nit. La Lluna és l'única llum que hi ha, és la teua companya, no hi ha ningú més. I tanques els ulls. Es fa tot fosc i et sents sol, així que els obris i te n'adones que ja no estàs en aquella solitària platja. Ara hi ets en mig de l'oceà, en un vaixell de paper, i recordes aquell conte et contava la teva mare, aquell d'un soldadet enamorat, que com tu, emprengué una travessia en un vaixell molt paregut al teu. I ja no et sents sol, ja no més.
Mires al cel i la veus, la Lluna, és la teua amiga, la teua companya, la llum que et permet seguir el teu camí.
Estàs en un vaixell de paper. Un vaixellet que no saps on va però tampoc d'on ve. Tornes a tancar els ulls, però tens por. Por d'obrir-los i que no estiga la teua amiga i companya. Així que no fas res. Et quedes amb els ulls tancats, quiet, en el vaixell de paper. Però passen hores i et sents tan sol, tan apartat de tot, amagat de la llum...i comprens, i et preguntes, per què ho faig? Eixa temor al risc, al perdre l'únic que tens, t'ha deixat sense el teu tresor. I no, tu no ho pots permetre, però...i si no està? La platja va desaparèixer...
Saps que pots fallar, que la Lluna ja no et vulga acompanyar. Però saps que ho has de fer. Per tant obris els ulls i una llum et cega, però vas amb compte i no els tanques, no t'ho pots permetre. I quan la claror es fa realitat, quan pots vore perfectament, veus una pilota gegant en l'aigua. Lluenta i meravellosa, i que atrau al vaixell. Saps que et crida, que vol estar amb tu i aleshores saps que has fet bé.
El vaixell arriba a la Lluna i tu te'n vas amb ella, i deixes el vaixell que es desfà en l'aigua lentament mentre puges al cel amb la teua companya. On ara formes part de l'infinit, on et converteixes en una estrella més del firmament. I et sents complet. I et preguntes...que seria la vida sense risc?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada