Un altre divendres nit. Origen.
Com sempre, arribem tard, mai a l'hora
acordada i per si no era prou, a pata, recorrent mig poble per
arribar al nostre destí. Però no té importància, sabem que valdrà
la pena.
Ja estem en ple barri del Carbonaire i
sobretot preparats per cridar al timbre i rebre una rinya per tanta
tardança. Després de saluts i acudits rebem una notícia, i es que
encara depenem d'altres als que hem de complaure i pobres de
nosaltres si no ho fem. Així que de tota la colla sols en quedem
quatre per a disfrutar d'una altra nit de divendres. Una nit que
utilitzem per relaxar-nos, passar bons moments en bona companyia i el
sèptim art, i sobretot per deixar enrere una llarga i pesada setmana
a l'institut.
No ens queda altra, apaguem les llums i
comença l'espectacle. Aquesta setmana hem acordat vore “Origen”,
i és d'estranyar ja que els quatre que hem sobreviscut a la batalla
contra els nostres superiors ja l'hem vist més d'una vegada. Però
no ens importa, ja que si es tracta del impecable i sorprenent Senyor
Nolan , no dol repetir.
Com sempre comença la pel·lícula i
encara ens entretenim fent goig. Però prompte la trama ens envolta i
a la sala sols s'escolta el doblatge en castellà que ha rebut el
fantàstic film. I es que al nostre País Valencià encara no podem
disfrutar en plenitud de les pel·lícules en la nostra llengua.
Parem un moment, un ingenu de nosaltres
creia que havia aconseguit guanyar la batalla, però els de l'altre
“bando” encara tenien l'atac final. Després de fer-ho un poc
llarg la persona derrotada es disposa per tornar a casa. En quedem
tres.
Un món en un somni. Açò és el que
més hem crida l'atenció. Com una nit es pot convertir en cinquanta
anys amb les persones que més estimes. Com en un somni, mai saps com
has arribat on estàs, però tampoc saps que estàs somiant i poc a
poc es converteix en la teva pròpia realitat. “No somie, estic
despert, ja tindré prou de temps per somiar quan dorma” et dius a
tu mateixa. I està clar, la nostra ment ens està enganyant i ens
endinsem en un laberint d'idees tant complex i real com l'arquitecta
de la lliga dels somnis puga crear. Estem atrapats i l'única solució
es un tòtem que ens dirà si estem o no estem desperts, però... en
tenim tots de tòtems?
Reflexionem sobre la pel·lícula, i es
que aquest art és un altre element didàctic que ens fa madurar les
ments.
Els crèdits finals i la música del
Hans Zimmer, tan envoltat i meravellosa com sempre, ens donen a
entendre que el moment ha acabat i ens donen la benvinguda a dir adéu
al divendres nit.
Després de repetir uns quants “adéu”
i “gràcies” tornem a casa en silenci. Complets, vius i amb un
munt d'idees que ens omplin la ment. “Estic despert o somie?”,
“tot açò és real o encara he de despertar?”. Però es clar,
sempre hi ha resposta. El que hem vist és un simple producte de
Hollywood per traure diners a la gent. Així i tot la nostra ment
humana no és perfecta i és molt complexa, i al igual que el final
de la pel·lícula no et dóna una resposta clara, nosaltres seguim
en el dubte, amagat en una caixa fort, sense admitir que encara el
tenim, però sense poder eliminar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada