Un lloc per a tots els inadapatats

"Nobody said it was easy"

Qui anava a dir temps enrere, que algú com jo acabaria veient cada nit de divendres un capítol de l'exitosa sèrie musical Glee? Òbviament tots els que hem coneixen. Aquesta serie en un principi té tot el que necessite. És una sèrie juvenil i per damunt de tot, són quaranta minuts de musical. Sí, per a molts pots ser insuportable, però per a mi és la glòria. Però, què ha fet que aquesta sèrie hem guanye a mi i a tants altres com jo? Si ens basem en el que he dit abans, és una sèrie amb molt poca cosa. Però hi ha que dir, que si cada capítol de quaranta minuts pot crear tanta revolta, i no precisament per la qualitat que puga tindre, té alguna cosa que destaca.

No, per a molts Glee no és tan sols una sèrie. És una lluita per la igualtat. Pareix que cada capítol siga una propaganda demòcrata que intenta canviar el món mitjançant les noves generacions. Obrir la ment a aquell que encara la manté tancada en un armari(?) El producte té tot el tipus d'inadaptats que pugues creure. La classe de cor és una sede on pots ser qui vols ser o millor dit, qui realment eres. I al ser un serie juvenil pot arribar al cor de moltes persones que alguna vegada s'han sentit incompreses, discriminades o simplement que no saben on pertanyen. En eixos quaranta minuts pots ser tu mateixa i sentir-te identificat amb qualsevol personatge. A glee no hi ha cap tipus de gent minoritzada, tots són del mateix lloc i amb les mateixes condicions. Glee és un lloc per a tots els marginats. 

I podreu dir que tot açò és una mena de marketing que fa que et cregues que realment les coses són aixi i que tens una oportunitat al món de no sentir-te diferent, simplement per a que aquests que la fan cada día s'omplin les butxaques de milers de milions de diners i queden com les persones més bones i inspiradores de món. No ho vaig a discutir. Probablement siga veritat. Però hi ha una altra eixida, mentre que els discriminats seguiran sent-ho, encara que durant quaranta minuts no ho siguen, els que discriminen o els que podrien arribar a discriminar es poden plantejar moltes coses abans de fer-ho. Perquè és una realitat, els guionistes d'aquesta serie ho fan molt bé, tracten temes molt realistes i amb situacions que ocorren cada dia. Darrere l'imatge del típic col·legi amercà amb animadores, "quarterbakcs" i frikkis maltractats hi ha tot un sentiment de lluita i d'igualtat que mostra el dia a dia de moltes persones que no han elegit ser diferent. I és que al fons de tot, qui decideix que és diferent?

I que podríem dir sobre la sèrie en sí? Ja coneixem que és un musical i que lluita pels drets humans. Sense anar més lluny, és molt actual, ja en el primer capítol es fa una crítica a la Russia homòfoba actual. Però qué més té que ha fet que conseguisca un "globo de oro" i tants altres premis?

A primera vista és la típica serie americana, però és simplement un envoltori. Ha sigut durament criticada per poder parèixer-se a un "High School Musical" o perquè no es canten les cançons com als fans de certs grups musicals els agradaria. Però tot hi ha que dir-ho, els actors són una genialitat i és indubtable que saben cantar més bé del que a molts els agradaría. I no solament això, encara que el resultat final de les cançons a alguns no els puga agradar s'ha de valorar el fet de que en cada capítol es podran cantar unes sis o set cançons i cada una d'elles, actuals i famoses, són perfectament introduïdes al guió i formen part a la perfecció dels diàlegs, fent del cant una forma més de comunicació.

A més de que durant cinc temporades han aconseguit romandre amb una sèrie de vint-i-dos capítols fresca, original i que no deixa de sorprendre. Potser no siga la sèrie perfecta, però no és tan sols un producte televisiu més.