Llença't

La nit del divendres continua viva i molt prompte tornarà a ser un blog un poc més regular. L'absència d'entrades promeses setmanes passades ha estat perquè tant jo com els meus companys no estem passant per un bon moment però com diuen, no hem de decaure i avui ha arribat el dia en què m'he alçat motivat  i m'ha aparegut al "mp3" anant a l'institut una cançó que vaig conèixer gràcies a la meravellosa sèrie "Polseres Vermelles" anomenada "llença't". Una cançó que recomane a tots aquells que m'acompanyen en aquests moments i en els que vindran que ja hem comprovat que no seran gens fàcils, però com sempre dic tenim ments meravelloses sols hem de llençar-nos per aconseguir els nostres somnis i lluitar per ells. Millors moments vindran.

Molt prompte a la nit del divendres continuarà l'especial Frozen amb la tercera part d'un ressorgir. No dubtes en fer cap comentari o cap petició. Ens veiem aviat! 

Un Ressorgir part 2: "Enredados"

"...let down your hair"

Enredados, el clàssic número 50 de la Walt Disney Animation Studios, ha sigut el projecte més buscat des de que va aparéixer al final dels 30 la Blancaneus. Un projecte buscat pel propi Walt Disney i que ha estat prop de ser adaptat infinites vegades. Possiblemente ha sigut considerat durant totes les èpoques de l'estudi. Era el perfecte i típic conte de fades de l'estudi, però aquest mai aconseguia el seu moment, sempre guardat en la caixa forta d'una torre esperant ser rescatat per mostrar-se a tot el públic que l'esperava. I finalment, amb la recerca d'un nou ressorgir el veterà Glen Keane es va ficar en les mans d'un dels projectes més ambiciosos de la companyia. 

Des de que va ser considerada va viure tot un repte. Enredados havia de demostrar que Disney tornava amb l'estil dels 90 i que ho feia amb força. A més, volia donar a entendre que en plena era Pixar podia fer una pel·lícula en CGI  i tindre el mateix èxit comercial i de crítica aconseguint el que temps enrere havia aconseguit."Rapunzel",que era com es coneixia abans d'entrar al moment de la seua comercialització, era el rescat que necessitaven, la prova de que l'essència de Disney seguia viva fins i tot en una pel·lícula creada per ordinador. 

Enredados ha sigut la prova de què, amb "Tiana y el sapo", s'aproximava una nova etapa per a la companyia, un segon ressorgir un poc inesperat i una gran sorpresa per a tots els fanàtics d'aquest estudi d'animació. Si amb "Tiana y el sapo" es veia una llum al final del túnel, la Rapunzel ja podia veure la llum perfectament sobre si mateixa, com ella mateixa ho diu a la pel·lícula "and I last I see the light....and it's warm and real and bright, and the world has somehow shifted". Amb Enredados podem dir convençuts que Disney ha tornat de la forma que el volíem i desitjàvem. Al novembre del 2010 amb les meravelloses veus de Mandy Moore i Zachary Levi, la Rapunzel de l'estudi es va fer amb les sales de cine, els espectadors i la crítica. Tot un èxit comercial quasi triplicant la seua antecessora en recaptació, crítiques positives per part de la major part de la crítica internacional. Així com de la Tiana ja no es recorda tanta gent, la Rapunzel ha marcat una generació i ha fet història. Els diaris i la televisió així ho diuen: Enredados ha solucionat els problemes de "Tiana y el sapo" y ha tornat al pur estil Disney. Va rebre crítiques tan bones com arribar a ser considerada una de les pel·lícules Disney més dramàtiques amb càrrega emocional, argumental i narrativa des de "El Jorobado de Notre Dame" a pesar de la força còmica que la caracteritza.  Crec que ja ha quedat més que clar que Enredados va ser més que un èxit, va ser una demostració, un somni fet realitat, una meta aconseguida. 

Curiosament sols va ser nominada a millor cançó per "I see the light" i va quedar en una segona part alhora de l'entrega de premis per la seua companya Toy Story 3 que va aconseguir ser nominada a millor pel·lícula, li va furtar l'Oscar per la millor cançó i va guanyar a millor pel·lícula animada competint amb "Cómo entrenar a tu dragón", en la meua opinió excessivament sobrevalorada, i "The Illusionist". Guanyar premis no va ser el seu fort a pesar de la gran confiança que es tenia en ella, però avui en dia és la més recordada i conté una màgia que serà molt difícil d'oblidar. Du una repercussió molt forta sota els muscles i ho fa sense cap problema. 

Sense embullar-me més ens dirigim a analitzar el clàssic número 50 de la Walt Disney Animation Studios, Enredados i demostrarem perquè és una pel·lícula tan especial.

"Enredados"

"Enredados" és la lliure adaptació del famós conte conegut com Rapunzel. La pel·lícula comença amb un pròleg narrat per un dels protagonistes que ens posa en situació i ens mostra com la petita princesa Rapunzel adopta un poder que rejoveneix a la gent quan es canta i com la bruixa del conte, "Madre Gothel" la rapta i la tanca per sempre en una torre allunyada del regne fent-li creure que és la seva mare per a aprofitar-se d'aquest poder i romandre jove durant tota la seua existència. Directament i sense parar-nos comencem a conéixer quasi 18 anys més tard com Rapunzel ha crescut amb el somni de veure les llums flotants que totes les nits del seu aniversari veu per la finestra de la torre sense poder evitar sentir que són per a ella. A la vegada ens presenten al lladre Flynn Rider que ha tornat a fer una de les seves i haurà de rendir comptes amb unes quantes persones. Més tard, però sense parar la narració ni un segon, coneixem a l'antagonista de la pel·lícula que ha aconseguit enganyar a Rapunzel amb èxit i continua mantenint-la dins de la torre mostrant-se com una mare afectuosa, dins del que cap, i que dota a la seua "filla" de tot el que necessita. Amb aquest triangle de personatges el Flynn fugint fa cap a la torre, la Mare Gothel desesperada perquè Rapunzel no escape va a la recerca del que li demana sofrint la "traïció més mesquina i roin" com ella mateixa defineix, i la protagonista captura al lladre i fa un tracte amb ell: li tornarà el que ha furtat si l'acompanya al lloc on llancen els fanalets que descobreix que són per a una princesa perduda. Què enrevessat, veritat?

Concept Art de Enredados

A partir d'ací tot es desenvolupa com toca, al ritme, amb seguits tocs d'humor que li donen personalitat, la fan fresca, de l'estil d'aquesta època i amb moments emotius per a donar i vendre. Cada escena és un nou repte i un nou assoliment. Els personatges estan molt ben desenvolupats. La protagonista és un personatge llest, lluitador, amb un gran cor i molt obert, és una somiadora, però com no? Ha viscut 18 anys al mateix lloc sense poder sortir ni conéixer el món. I Flynn aparenta ser tot el contrari però és tot un diamant en brut i els dos se n'adonen aconseguint enamorar-se durant la trajectòria que els du a complir un somni i on crearan un nou, el d'estar junts per sempre. La Mare Gothel és llesta, forta, cruel, la perfecta antagonista per a la pel·lícula i ho demostra en cada escena. I què dir dels dos acompanyats dels protagonistes? Pascal i Maximus demostren ser uns grans personatges i aportar molta informació emotiva sense dir ni una paraula. Dels somiadors del "Patito Frito" no hi ha molt que dir, simplement són magnífics.

La pel·lícula ens deixa escenes emotives que demostren el ressorgiment del qual forma part com ho podrien ser el "Kingdom dance" amb l'instrumental del meravellós Alan Menken on ballen a la plaça del poble, les diverses pujades i baixades a la torre, el reprise de "When will my life begin" i com no, l'escena que més ha marcat de la pel·lícula, aquella en la que per fí aconsegueix el seu somni i des d'una barqueta i amb la persona que ha descobert que estima gaudeix del moment més important de la seva vida, "I see the light".

Un altre punt fort de la pel·lícula, com he anat avançant és la banda sonora. Disney continua amb la tàctica del musical i introdueix en "Enredados" cançons meravelloses, al to, perfectament desenvolupades i treballades tant musicalment com visualment i meravellosos instrumentals com el "Kingdom Dance". Cada cançó fa la seua funció i corregeix els errors de "Tiana y el sapo" donant vida als personatges i desenvolupant la trama mitjançant les cançons, en el moment precís i sense angoixar a l'espectador. Sense dubte Enredados és una delícia per aquell que gaudeix d'un bon musical.

Per tant amb "Enredados" podem dir alt i fort que Disney ha fet un gran treball i que, encara que no s'acosta de tan a prop a les pel·lícules del primer ressorgiment, no està tan lluny i té la seua essència. I és que no pot ser el mateix ni l'estudi pot entrar de cap en un mateix ressorgir perquè no estem en la mateixa època. Durant aquella etapa Disney va arriscar molt, era més trencador i atrevit i, encara que es va basar en els anys 50' i el típic conte de fades disney, va començar de zero i va crear les seues pròpies bases fent-se únic. I ara s'està buscant aquella tàctica, però no la de començar de zero, la de continuar el llegat de la mateixa manera oblidant la llarga dècada que la separa del primer ressorgir. I no ho poden fer de la mateixa manera perquè la Disney d'ara no s'arrisca tant, el públic no busca el mateix que el d'abans i perquè copiar no és el mateix que començar tot un món amb il·lusió de zero. I potser, amb aquest procés que està vivint exquisidament l'estudi, molt prompte arribe una aposta, o dues, o més que retorne una pel·lícula a l'altura del millor que ha fet Disney, i potser és el que ens trobem amb Frozen.

Així i tot com he repetit milers de vegades, Enredados ha marcat l'etapa que "Tiana y el sapo" va permetre nàixer i ha quedat per sempre en la memòria de tots i en la història de l'estudi com una nova direcció, el camí correcte i la demostració de què l'estudi segueix sent el de sempre. Que la màgia de Walt roman viva i que encara que eixa màgia no siga la mateixa que estratègicament s'utilitza per a fer pel·lícules gràcies a l'arriscada "La Sirenita", és la que dona força i empenta als projectes que han vingut després i que vindran durant els molts anys que li queden a l'estudi si segueix remuntant de la manera que ho fa, d'una forma més arriscada o menys, més ràpida o menys, però al fi i a la cap un ressorgiment.

I ací ja ho hem dit tot. Continua l'especial Frozen i aquesta ha sigut la segona part, ens veiem la setmana que ve dins del videojoc.

Si t'ha agradat no dubte en compartir-ho amb tots els teus contactes i comentar-ho.

Un Ressorgir part 1:" Tiana y el Sapo"

"...and kissed that little frog"

"The princess and the frog" va nàixer de la mà dels creadors dels famosos clàssics "la Sirenita", "Aladdín" y "Hércules" entre altres, al nadal del 2009. Des del primer moment en que es va començar a conéixer el projecte ha sigut tot un repte per a l'estudi dur-lo endavant, ja que va rebre crítiques per tots els costats quan encara no estava ni estrenada. En plena era Obama la Disney es va decidir per traure el primer personatge protagonista negre y en situar la historia en la ciutat de Nova Orleans després de la Primera Guerra Mundial. 

Podríem dir que el més interessant i la repercussió més gran que va tindre la pel·lícula, a part de la raça dels personatges, va ser la tornada de l'estudi a l'animació tradicional després de que el fiasco de "Zafarrancho en el rancho" donara pas a la desaparició d'aquest mode d'animació en la companyia. 

Disney no passava per un moment fàcil. Tots els productes que traïa durant la passada època eren criticats negativament i la seua recaudació en cines no anava gens bé. Fins i tot podríem dir que l'estudi que no fa tant era el pioner i més important de tots els estudis, era confós amb la "Dreamworks", aquell amb el que tant competeix. No, clarament no va ser la seua millor jugada la de la dècada passada, però es veia un fil de llum al final del túnel que avisava que el Disney tradicional de sempre anava a tornar i que ho faria amb força.

Des del primer moment "Tiana y el Sapo" es va vendre com el ressorgir de l'animació a l'estudi i el ressorgir de la qualitat que tant el caracteritzava. No anem a enganyar-nos, la pel·lícula va obrir el pas per a que aquest renaixement fora possible com una vegada o va fer "La Sirenita", però el resultat, molt lluny de dir que és un mal producte, no va ser el que s'esperava.  La comercialització i la publicitat va ser enganyosa situant el nou treball a l'altura dels quatre grans pilars dels 90 dels que, actualment sabem que no està prop, i les expectatives no van ser les correctes per al que el producte ens anava a oferir finalment. 

Ara mateixa ens dirigirem a analitzar el clàssic número 49 de la Walt Disney Animation Studios però primer visualitzarem que va aportar al món "Tiana y el Sapo".

Com anàvem dient i he repetit diverses vegades el principal que ens du és la protagonista, un canvi d'imatge. Seguidament ens ha retornat l'animació tradicional de la qual l'estudi és l'amo i cap altre ha pogut superar. I tercer ha obert el pas a la tornada de la tècnica que va fer anys enrere a Disney altra vegada l'estudi més important d'animació i un dels més importants del cine en general. Pareix poc però és moltíssim. I recorda molt al que va ocórrer al final dels 80' principi dels 90' amb la tornada de la pel·lícula musical i les bases per a un èxit rere un altre. Avui, 8 de novembre del 2013, podem dir que açò ha funcionat amb èxit i que és una clara realitat.

"Tiana y el sapo" és una de les causants que han fet possible que avui Disney torne a ser el punt de mira amb els seus projectes tant per la qualitat com per la originalitat, com per tot. "Tiana y el sapo" és el primer lliurament de l'estudi en formar part d'una nova era d'esplendor que no sabem quant durarà però que ja és una realitat. 

"The Princess and the Frog"

"Tiana y el sapo" és la lliure adaptació del famós conte en el que una princesa besa una granota i aquesta es torna un príncep fent que els dos personatges acaben vivint un final feliç per sempre.

Aquesta vegada no els ho han posat tan fàcil. La pel·lícula comença en la ciutat de Nova Orleans abans de la Primera Guerra Mundial i amb dues nenes amb dos somnis diferents. La millor amiga de Tiana creu que tot es pot fer possible si ho demanes a l'estrella blava ( clara referència a Pinocho) i que es convertirà amb princesa tenint tots els capritxos que desitge. En canvi Tiana comparteix el somni de son pare de fer un restaurant i delectar a tota la gent amb els seus plats. Desgraciadament açò es veuria un poc afectat amb la mort del seu pare ( en principi, però no mencionat a la pel·lícula, durant la guerra). 

Van passar els anys, la guerra i Nova Orleans està plena de llum, color i sobretot música. Música per tots els llocs que dona a la pel·lícula un dels millors ambients que la Disney mai ha aconseguit. Després d'açò tot continua com toca; Tiana segueix el seu somni sense descansar ni un sol moment per a què el seu pare estiga orgullós estiga on estiga, el príncep Naveen es veu afectat per la seua ignorància i la seua despreocupació per l'estafador home de les ombres el Doctor Facilier, i l'amiga de Tiana segueix aconseguint tot el que desitja i es converteix en un peó més del pla magistral de l'antagonista de la pel·lícula per fer-se amb el poder de la ciutat.  Fins ací tot anava sobre rodes, números musicals meravellosos amb nominació a Oscar i un disseny dels personatges i d'escenografia meravellós. Disney havia tornat.

I de la mateixa manera que l'emoció ve se'n va. Tiana amb un intent de salvar al príncep Naveen que s'ha convertit en un gripau per deixar-se enganyar, es converteix en un gripau també i amb l'encanteri la pel·lícula comença a maleir-se. Comencen les escenes al pantà, les cançons de farcit, els personatges poc carismàtics ( a excepció de Ray que millora i demostra ser al final el personatge més fort de tota la pel·lícula) i les trames avorrides amb un fil conductor molt inestable. Es converteix en una pel·lícula bipolar, llarga i que fins que els personatges no aconsegueixen arribar al ferri no es recupera. I sí, es recupera però alhora ens adonem de què el temps els queia al damunt perquè tot es desenvolupa molt ràpidament i costa digerir-lo. Però sí, bon final, batuda d'emocions i un gran tancament digne de la pel·lícula amb tots els somnis complits. Tiana amb la seua constància i el seu esforç aconsegueix el "Tiana's", Naveen troba el que verdaderament necessita en la vida, una persona al seu costa, i d'aquesta forma deixa els seus anys de faldiller. Louis el cocodril, del que no he parlat i que somia amb tocar jazz per a la civilització, acaba treballant al restaurant de Tiana. I finalment, Ray la cuca de llum, que vivia al pantà i somiava amb la seva estrella Evangelline, aconsegueix estar al seu costat i il·lumina la nit al seu costat amb una de les escenes més emotives que l'estudi ha aconseguit aportar. Tots havien d'arribar al seu fons, el que veritablement importa per a solucionar els seus problemes i complir el seus somnis com la bruixa de vudú mamà Oddie els havia anunciat, i així ho fan tots i així aconsegueix l'èxit. 

Bona introducció, bon desenllaç i irregular desenvolupament que fa que l'entrega no aconseguesca la repercussió que esperava. A més que encara que va obtindre una bona recaudació no va ser tot un èxit comercial i no va arribar ni de prop a les xifres que l'estudi esperava. Podem dir que va ser una de les últimes oportunitats de vore a la Disney amb l'animació tradicional i sí, encara que té els seus errors, va valer la pena. I què hem de dir? No tots són perfectes, quasi ningú ho és, s'ha d'aprendre dels errors i veure el que realment fa falta com tan bé saben els nostres personatges, i així ho està fent la Disney.

Per últim m'agradaria parlar d'un últim aspecte que va tornar amb la pel·lícula, el musical. Sí, tornava la Disney que cantava cada cinc minuts cançons que més tard cantaria i coneixeria tot el món i que, algunes, es convertirien en èxits musicals de Broadway. 

A l'igual que va fer amb la pel·lícula en general, aquesta va vendre les cançons com les millors des de feia molt de temps en l'estudi, altra vegada situant-les en l'època més reeixida, i va ser un gran error i una forta ficada de pota. Les cançons de Disney sempre tenen una repercussió, un sentit i una importància en la trama. Els seus directors ho sabien i van desaprofitar el seu coneixement per utilitzar el musical correctament situant cançons innecessàries, repetitives i sense sentiment en la majoria dels casos. Està clar que no sempre ja que, no desmerescudament, dues cançons van ser nominades per a l'Oscar i són molt riques en la pel·lícula. "Welcome to New Orleans" ens presenta la ciutat i ens posa en situació i "Almost There" profunditza en el somni de Tiana. Després tenim el "Friends on the other side" la de l'antagonista que té unes escenes espectaculars i que compleix la seua funció. Però ahí es queda tot, les que venen després allarguen la trama i no tenen cap aspecte destacable, a excepció de " Ma belle Evangelline" que torna a tindre una posada en escena meravellosa i que visualitza el que comencen a sentir Tiana i Naveen entre ells.

"When we're human", "Get a little deeper" i "Gonna take you there" ens repeteixen una vegada i una altra el que la pel·lícula du anunciant des del principi, el que ja es ve veient i diferents canvis d'estil massa xocants i ràpids. Així i tot podem dir que Randy Newman va fer un molt bon treball, un instrumental meravellós i que encara que no serà massa recordat, té el seu encant i és perfecte per a l'ambient de Nova Orleans que té el producte.

I ací ja ho hem dit tot. Comença l'especial Frozen i aquesta ha sigut la primera part, ens veiem la setmana que ve en la Torre. 

Si t'ha agradat, no dubtes en compartir-ho i comentar-ho!

Especial "Frozen"

"Let it go"

Com ja sabreu, queden poques setmanes per a l'arribada d'una de les estrenes més esperades des de fa molt de temps per als amants de les pel·lícules d'animació. Concretament per als que es desviuen per les pel·lícules de la Walt Disney Animation Studios. Doncs bé, el pròxim 29 de novembre s'estrena a les sales de cine espanyoles el clàssic número 53 d'aquests estudis que han marcat tant en la història de l'animació i com no, en la història del cine. 

Frozen és la nova aposta d'aquesta companyia cinematogràfica, coneguda com la industria dels somnis, i adapta, com sempre molt lliurement, el conegut conte de Hans Christian Andersen "La Reina de les Neus". Un projecte que els amants de dita industria demanen des de fa molts anys i un projecte que l'estudi d'animació ha intentat dur a terme durant molt de temps. A la vista està que la Disney està renaixent vells projectes amb molta força, l'últim clàssic que van rescatar del baül va ser la Rapunzel "Enredados" i va ser tot un èxit comercial i cinematogràfic.
Seguint parlant de Frozen, s'espera que siga una molt bona pel·lícula i així ho diuen els que han tingut la sort de poder veure-la ja. Tots coincideixen, el Disney que es va anar perdent des del final dels 90 ha ressorgit i Frozen és la gran prova. Una pel·lícula musical, màgica, amb un gran guió, bons personatges i que de segur que té un gran repercussió com totes les que van passar pels anys 90. 
Estem vivint un altre renaixement de la companyia que estava en decadència, com moltes altres vegades, i ens està oferint qualitat i el que realment la gent demana d'aquest estudi. Per això cada divendres fins al dia 29 a la nit del divendres analitzarem les últimes pel·lícules que estan formant part del nou ressorgir de l'estudi del ratolí i a més parlarem sobre les diferents etapes que ha sofrit la companyia.
L'èxit i la qualitat de Frozen no estan assegurats, molts pocs l'han vista, però les expectatives són molt elevades i les primeres critiques molt positives. Ja es parla fins i tot del primer Oscar de la Disney Animation.

Pròximament les últimes, i encertades, grans apostes de la companyia que estan formant part d'una nova era en l'estudi: Tiana y el sapo, Enredados y Rompe Ralph! 

Baix de les fotos hi és el tràiler de la pel·lícula i la seua cançó promocional. No dubteu en comentar!!! 

  

http://www.youtube.com/watch?v=FLzfXQSPBOg

http://www.youtube.com/watch?v=kHue-HaXXzg

Hocus Pocus: La tornada de les bruixes

"I put a spell on you and now you're mine"

Recordeu aquella època en què les indústries cinematogràfiques es mataven per treure la millor pel·lícula temàtica festiva ja siga halloween o nadal? He de dir que a mi ja m'ha pillat un poc tard però per alguna raó les pel·lícules són immortals. Doncs bé, al principi dels 90 la disney va fer la seua oferta per a vendre la setmana de halloween amb una pel·lícula que, en la meua opinió no és res de l'altre món, però que compleix a la perfecció tots els requisits que necessita una pel·lícula de halloween per a tota la família. Sí, per a tota la família perquè no cal dir que qui més gaudeix aquesta festa són els més petits de la casa.

La tornada de les bruixes, anomenada Hocus Pocus originalment, va ser tot un èxit. Disney havia aconseguit el seu propòsit i havia guanyat la batalla. Les tres bruixes es van fer immortals i cada 31 d'octubre renaixen a les televisions de tot el món, ara que la festa s'ha estés internacionalment, per celebrar la nit més estranya i màgica de totes.

Hocus Pocus va ser una aposta molt encertada i a la vegada molt segura. Un conte de bruixes i fades de la vella escola amb joves embruixats en animals com ho serien gats negres o gripaus, germanes bruixes que volen amb escombra i viuen en un bosc apartat dels pobles on fan les seues pocions, cementeris amb morts vivents i llegendes i malediccions que romanen vives durant segles. L'aposta no podia ser més segura, van utilitzar la trama de sempre dels 80/90 d'adolescents d'institut que han de salvar a tots els nens de la ciutat d'un poder maligne la nit en que tornen a la vida tots els morts.

La caracterització i les actuacions de les tres bruixes són meravelloses, qui anava a dir que la Sarah Jessica Parker ja tan joveneta seria la bruixa més jove de les germanes Sanderson, i la trama es desenvolupa en la terrorífica ciutat de Salem tan coneguda per les histories de bruixes de sempre. Viatges amb escombra, moments musicals encertadíssims molt "random" tan típics en aquella època com "I put a spell on you", meravellós ( al final us deixaré un enllaç de l'escena que sense dubte és la més divertida de tota la pel·lícula), romanç adolescent com a sub-trama, llibres d'encanteris amb vida pròpia i gags espai-temporals ben enquadrats en la història.

La trama no és que no estiga vista, de fet podrem trobar moltes pel·lícules idèntiques a aquesta, però la visió que li aporta és perfecta per a una nit de Halloween per a gaudir en família. Les bruixes de Salem segur que et trauen algun somriure, ja que més que aterradores són "descollonants". Si encara no l'has vist encara tens l'oportunitat de viure-la, no serà temps perdut. 

http://www.youtube.com/watch?v=zaC-WDrvmUQ

I ací acaba l'especial de Halloween un poc accidentat. Ens veiem prompte a la nit del divendres.

Angel of Music: El Fantasma de l'Òpera

"The passion I feel for you is more than you're prepared for"

Una nit més ens veiem a la nit del divendres per a parlar d'una de les obres de Broadway més important de tots els temps i un dels musicals més volguts d'ací un servidor. D'ençà que la vaig descobrir l'hauré vista infinitat de vegades però, encara que la gaudesca i em meravella sense precendents, mai és ni podrà ser com la primera vegada que em vaig veure davant de l'impressionant "overture" que dona lloc a la història. No cal dir que impressiona i fascina en tots els sentits la primera vegada que la vius i t'endinses en l'òpera de París en blanc i negre que dona lloc a tot un món bohemi en tot el seu esplendor. Un món d'artistes i espectacle, de llum i color, de música i comèdia, el món del fantasma de l'òpera. Aquell del que vaig escoltar parlar la primera vegada que vaig visitar la ciutat de Madrid on hi havia cartells gegants on només es podia veure una màscara blanca i una rosa roja. Era misteriós i enigmàtic, una de les obres teatrals més reconegudes estava a la capital i jo, amb només cinc anys, em vaig endinsar en un somni de misteri. Qui era aquest fantasma? Havia d'espantar-me per ell? Ningú l'ha vist però tots saben que està pendent, vigilant des del cor de l'òpera, cuidant el que és seu.

I sí, el misteri del fantasma hem va perseguir fins que vaig descobrir l'adaptació del Joel Schumacher amb la col·laboració de l'enigmàtic Tim Burton i protagonitzada per la que es convertiria en una  de les meues actrius preferides, la Emmy Rossum, actual protagonista de la meravellosa sèrie de televisió "shameless" que algun dia tindré el valor d'analitzar, i co- protagonitzada per un magnífic Gerard Butler

Bé, que podem dir d'aquesta obra d'art? Des del primer moment et meravella, com ja he dit, introduint-te en el món de l'espectacle que es vivia en aquella època a l'òpera de París amb un ambient completament obert a l'originalitat i tot tipus de creacions artístiques estranyes mai vistes. 

El pla del fantasma ha estat planejat des de fa massa temps, és l'hora de que Christine demostre el seu talent. Un talent que s'ha desenvolupat per conseqüència d'una ment maltractada i torturada convertida en bogeria però no per això molt menys magnífica. Com sempre i com el fantasma habia preparat, Christine es converteix en la nova musa de l'òpera, aquella que ha deixat tota París meravellada amb la seua veu. Una jove que ha sigut criada involuntàriament a l'òpera pel propi protagonista. Christine es veurà obligada a decidir el seu futur amb l'amor de la seua vida o a viure en els canals subterranis de l'òpera amb el seu àngel de música. Un àngel que ha cregut des de menuda que era son pare que cuidava d'ella i la feia cada dia més talentosa.

Pura meravella molt ben planejada de principi a fi amb una gran varietat de sentiments dins i fora de l'escenari acompanyada d'un disseny gràfic magnífic que envolta la trama de la millor forma possible respectant l'original teatral. La banda sonora original és tot un goig i es tasta cada reprise amb emoció i admiració. És màgia i és terror, és amor i malaltia. La pel·lícula perfecta per als amants dels musicals i les històries d'amor amb personatges forts i contundents. Cada escena té la seua peculiaritat i el seu secret tractada sempre des del sentiment que es transmetrà a l'altra part de la pantalla. A més, encara que totes les cançons ja són conegudes, almenys per als que tenen admiració pel gènere musical, el toc del Schumacher no deixa enrere moments com el del passeig en barca pels canals de l'òpera, l'espectacle del llibret creat pel propi fantasma "the point of no return" o el "all I ask of you"a la terrassa de l'òpera, a més de la incorporació del director al cementeri nevat que dóna molta més màgia i misteri a l'obra teatral. 

Una pel·lícula que no és per a tots els gustos, cap musical ho és i aquest no trenca la regla, però que qui el tinga la gaudirà com no ho ha fet mai. Si encara no l'has vista dóna-li una oportunitat.

I diureu, no hi érem en l'especial Halloween a la nit del divendres? Doncs sí, així és. Aquesta és una més de les meues aportacions per veure una nit de Halloween. I es que una nit de Halloween no té perquè ser totalment terrorífica i creada simplement per esglaiar a la gent. També hi ha lloc per a la bogeria, el terror psicològic i els monstres un poc més realistes que aquests morts vivents que tant es veuen les nits de Halloween. El disseny i l'ambient de la pel·lícula tan peculiar no deixaran de donar una vetllada magnífica i a la vegada desgavellada. Qui ha somiat alguna vegada en ser vigilat per un fantasma a través d'un espill? Voldries ser controlat per un àngel de música que signa les seues cartes amb el símbol de la mort. Vés amb compte, hi ha qui diu que el fantasma segueix vagant somiant per la seua Christine i buscant una nova musa de la seua música.  

Pesadilla Antes de Navidad

"Just because i can not see it, doesn't mean I can't believe it"

"Pesadilla antes de Navidad" és una pel·lícula que va nàixer fa vint anys enrere gràcies a la meravellosa i misteriosa ment de Tim Burton quan treballava en el  que seria el fracàs comercial més gran de disney: el clàssic "Taron y el caldero mágico". Avui en dia la pel·lícula del Burton encara és tot un fenomen i una de les millors marques del director. Va suposar tot un èxit per a la crítica però desgraciadament no va aconseguir l'èxit comercial que la Disney esperava, però amb el temps ha anat convertint-se en tota una pel·lícula de culte que ha anat guanyant fama amb els anys. Va ser nominada a un premi de l'Acadèmia i la repercussió que va tindre la forma d'animació utilitzada anomenada "stop-motion" va ser de gran importància ja que, encara que aquesta puga ser una de les millors aportacions de la tècnica, ens ha donat l'oportunitat de conéixer meravelles com "Los mundos de Coraline" o "La novia Cadàver". Aquesta segona va ser durament criticada per la seua semblança amb "Pesadilla antes de Navidad" i es que ara és una de es pel·lícules més volgudes d'animació i està present en el cor de moltes les persones.
Una vegada que coneixem un poc la repercussió de la pel·lícula, perquè no l'analitzem i veiem perquè és perfecta per a una nit de Halloween?

La pel·lícula és originalitat pura i dura. Comença amb la presentació d'un bosc que conté totes les portes a les ciutats de les festivitats més famoses dels Estats Units, i directament ens endinsa a la del Halloween, la ciutat on es desenvoluparà tota la trama. I dins d'ella, com no, estan celebrant la nit més terrorífica de l'any, la de Halloween. 

Al pur estil disney, i es que la pel·lícula es veu molt repercutida per aquest estil de fer pel·lícules animades, mitjançant un meravellós número musical ens presenta tots els personatges de la ciutat i al més important. El rey del mal, el Jack Skeleton. Un personatge molt complex i interessant que té una lluita interna ja que no es sent complet i està cansat de fer sempre el mateix. I es que treballar 365 dies a l'any per a fer sempre la mateixa història deu ser esgotador. Al mateix temps coneixem a la Sally, que encara que es presenta com un personatge secundari, podria ser una co-protagonista més. Aquesta és un personatge que encara té més força que el Jack encara que queda un poc a l'ombra. Ella és ni més ni menys que el producte d'una ment malalta que l'ha creada com podria ser el Doctor Frankenstein i el seu producte experimental.  Ella és tot un monstre que ha evolucionat i ha aconseguit el milagre de tindre sentiments i poder raonar, de forma i manera que acaba enamorada del rey del mal. No cal dir que el personatge més original de tot és Zero, el fantasma que fa referència a Rudolph i el que compleix la mateixa funció que aquest. 

A primera vista, i per com he encaminat la trama, es podria dir que és una pel·lícula amorosa i és cert, ho és. El Jack intenta desfer-se de la frustració canviant la seua forma de ser, el seu món, la gent que el rodeja. S'obsessiona en convertir-se en una cosa que no el pertany i amb l'intent quasi es destrueix a ell mateixa i a un món que no és seu. El món del nadal. Però ho entén a temps, la seua decisió no era la solució, la Sally li obrirà els ulls per a que es done conter de que l'únic que necessita és algú al seu costat. 

Donc sí, la trama no té més, no és res de l'altre món i podriem dir que està un poc vista però es que està rodejada de tanta genialitat i vista desde punts tant diferents que es converteix en tota una nova història per descobrir. Cada detall de la pel·lícula és fantàstic i té grans punts forts que la fan un producte firme i contundent com serien els personatges o la banda sonora. Tota una novetat. 

I perquè es perfecta per a una nit de Halloween? Doncs és obvi. El seu ambient tètric tant característic del Burton, personatges malvats com ho serien bruixes, vampirs, fantasmes, morts, etc... l'animació tan extravagant, el disseny general... Es desenvolupa en el món de la pròpia festa i fa referència a aquesta. Però sobretot perquè és perfecta per a parlar i buscar tots els grans tòpics coneguts del cine de terror. Segur que hi apareixen en qualsevol moment. 

Si encara no l'heu vist ara és el moment ideal per a donar-li una oportunitat. No vull parlar més d'ella, és una pel·lícula que s'ha de viure. On has d'emocionar-te en els temes musicals, has de sofrir en els moments més terrorífics i has de gaudir del món tan perfectament creat. Per moltes vegades que la vegis sempre descobriràs algun detall magnífic nou. 

Per cert, potser l'entrada de "El retorno de la brujas" no estiga per a aquesta nit. Si us fa curiositat potser la faça un altre dia. Demà continuem amb l'especial Halloween a la Nit del Divendres.

Especial Halloween!!

Avui comença l'especial Halloween a la Nit del Divendres que tindrà lloc fins al diumenge.
Una vegada ha passat la nit més terrorífica de l'any, ja podem parar-nos ha comentar-la. En un tres i no res arriben a la Nit del Divendres:

Pesadilla Antes de Navidad

El Retorno de las Brujas

Molt prompte a la nit del divendres...

Especial Halloween a La Nit del Divendres

Ja se que les entrades són un poc irregulars i que pràcticament no hem vist res de nou. Per això, aprofitant aquest pont que ve he preparat un especial per a una nit de divendres, en aquest cas dijous, perfecta per a aquestes dates. Encara que en la meua maquiavèl·lica ment ja està preparat tot per anar publicant-ho els dies que venen, puc fer un esfoç i comentar alguna pel·lícula que us parega perfecta per a la nit del 31 d'Octubre. Deixeu-m'ho als comentaris i estigueu pendents potser hi han sorpreses per ací pròximament!

Un lloc per a tots els inadapatats

"Nobody said it was easy"

Qui anava a dir temps enrere, que algú com jo acabaria veient cada nit de divendres un capítol de l'exitosa sèrie musical Glee? Òbviament tots els que hem coneixen. Aquesta serie en un principi té tot el que necessite. És una sèrie juvenil i per damunt de tot, són quaranta minuts de musical. Sí, per a molts pots ser insuportable, però per a mi és la glòria. Però, què ha fet que aquesta sèrie hem guanye a mi i a tants altres com jo? Si ens basem en el que he dit abans, és una sèrie amb molt poca cosa. Però hi ha que dir, que si cada capítol de quaranta minuts pot crear tanta revolta, i no precisament per la qualitat que puga tindre, té alguna cosa que destaca.

No, per a molts Glee no és tan sols una sèrie. És una lluita per la igualtat. Pareix que cada capítol siga una propaganda demòcrata que intenta canviar el món mitjançant les noves generacions. Obrir la ment a aquell que encara la manté tancada en un armari(?) El producte té tot el tipus d'inadaptats que pugues creure. La classe de cor és una sede on pots ser qui vols ser o millor dit, qui realment eres. I al ser un serie juvenil pot arribar al cor de moltes persones que alguna vegada s'han sentit incompreses, discriminades o simplement que no saben on pertanyen. En eixos quaranta minuts pots ser tu mateixa i sentir-te identificat amb qualsevol personatge. A glee no hi ha cap tipus de gent minoritzada, tots són del mateix lloc i amb les mateixes condicions. Glee és un lloc per a tots els marginats. 

I podreu dir que tot açò és una mena de marketing que fa que et cregues que realment les coses són aixi i que tens una oportunitat al món de no sentir-te diferent, simplement per a que aquests que la fan cada día s'omplin les butxaques de milers de milions de diners i queden com les persones més bones i inspiradores de món. No ho vaig a discutir. Probablement siga veritat. Però hi ha una altra eixida, mentre que els discriminats seguiran sent-ho, encara que durant quaranta minuts no ho siguen, els que discriminen o els que podrien arribar a discriminar es poden plantejar moltes coses abans de fer-ho. Perquè és una realitat, els guionistes d'aquesta serie ho fan molt bé, tracten temes molt realistes i amb situacions que ocorren cada dia. Darrere l'imatge del típic col·legi amercà amb animadores, "quarterbakcs" i frikkis maltractats hi ha tot un sentiment de lluita i d'igualtat que mostra el dia a dia de moltes persones que no han elegit ser diferent. I és que al fons de tot, qui decideix que és diferent?

I que podríem dir sobre la sèrie en sí? Ja coneixem que és un musical i que lluita pels drets humans. Sense anar més lluny, és molt actual, ja en el primer capítol es fa una crítica a la Russia homòfoba actual. Però qué més té que ha fet que conseguisca un "globo de oro" i tants altres premis?

A primera vista és la típica serie americana, però és simplement un envoltori. Ha sigut durament criticada per poder parèixer-se a un "High School Musical" o perquè no es canten les cançons com als fans de certs grups musicals els agradaria. Però tot hi ha que dir-ho, els actors són una genialitat i és indubtable que saben cantar més bé del que a molts els agradaría. I no solament això, encara que el resultat final de les cançons a alguns no els puga agradar s'ha de valorar el fet de que en cada capítol es podran cantar unes sis o set cançons i cada una d'elles, actuals i famoses, són perfectament introduïdes al guió i formen part a la perfecció dels diàlegs, fent del cant una forma més de comunicació.

A més de que durant cinc temporades han aconseguit romandre amb una sèrie de vint-i-dos capítols fresca, original i que no deixa de sorprendre. Potser no siga la sèrie perfecta, però no és tan sols un producte televisiu més.

Quan et ve la inspiració...

"Mai sabeu quan pot tornar a il·luminar-nos una lluna en una nit de divendres"

És curiós que durant tot un estiu sense tindre completament res a fer aquest blog ha permés completament inactiu. I això que vaig anunciar unes quantes crítiques futures per donar a entendre que tornaria prompte, que sòls necessitava que la inspiració vinguera a mi. Sincerament no puc escriure ni publicar cap cosa sense tindre ganes. I bé, com heu pogut comprovar els pocs que seguiu aquest blog, les ganes no han vingut a mi ni en les nits de divendres. També hi ha que dir que aquestes nits de divendres que donaven vida al blog no van tornar fins el divendres passat on vam poder gaudir de l'última aportació de Star Trek, encara que va ser prou decebedora per al meu gust venint d'un producte del J.J. Abrams. I sí, va ser en aquesta nit rodejat d'aquells als que tant he trobat a faltar durant aquest llarg estiu quan hem va vindre al cap que temps enrere duia un blog del qual gaudia gràcies a Déu. I també va ser quan vaig recordar que el vaig deixar abandonat perquè no gaudia obligant-me a fer resenyes sense ganes per poder actualitzar el blog cada setmana. Supose que hauríeu comprovat que les últimes entrades eren un poc forçades. Ho eren. Però ací no acaba a història.

Aquesta setmana han començat les classes i per sort o per desgràcia he arribat al principi del final. Així és. El principi de curs i el final d'una etapa, si tot va bé. I això comença a fer que et replanteges moltes coses, i et fa activar la ment que tan inactivament ha servit durant tot l'estiu per fartar-me de sèries i sortir els dissabtes. Bé doncs, què passa quan actives la teva ment, l'obris i romans actiu al 100% durant tot el dia? Hi han dues respostes. La primera i ràpida, el teu cos et demana descansar i comences a buscar les musaranyes i viatjar al país de les meravelles per tornar a desactivar i crear el teu propi món que t'aïlle del vertader ple d'exàmens, feina i tot a contratemps. La segona és que abans de complir la primera, prestes atenció a tot el que et rodeja, i si tens una ment com la meua que s'ho planteja tot, és impossible no filosofar i buscar una sortida per a expressar-ho al món. I així és com dic que la meua intenció és que el blog torne ha estar actiu. I us preguntareu, un blog en segon de batxillerat? Doncs sí, perquè és la meua manera d'alliberar-me. És una altra forma d'expressar el que sents. A més que tinc l'excusa perfecta. M'he de preparar per a la selectivitat amb les assignatures de valencià i castellà i això m'obliga a practicar la meua fluïdesa alhora d'expressar-me i escriure. I que voleu que us diga, el blog hem ve de "**** mare". Per això, com és una altra ferramenta de treball, no dubteu en fer que millore.

I fins ací, en una nit de divendres la reobertura d'un blog al qual la inspiració l'havia abandonat. Estigueu pendents a noves entrades. Mai sabeu quan pot tornar a il·luminar-nos una lluna en una nit de divendres.

El que va aprendre a dur els calcotets on toca

"En resumen, que le quitas a Superman los gallumbos y pierde toda la personalidad"

Un dia després de l'estrena del superheroi més estimat i conegut de la cultura americana, vam decidir anar tots junts a veure que es duien entre mans el director Snyder i el nostre estimat productor Nolan, qui ha creat tot el nou món de Batman. I esque últimament estem envoltats de noves adaptacions de tot tipus d'herois. No fa ni una dècada del Spiderman de Raimi quan ha començat a sortir una nova tetralogia. Quan es va donar per perdut al Batman estrambòtic del segle passat va tornar un de nou realista creant tot un món. I al mateix temps la marvel està donant vida a tota una cadena de personatges units entre ells per a fer la "macropel·lícula" (Los Vengadores) . Està clar que qui no podia faltar era el superheroi per excel·lència. L'home d'acer. Superman.

No us vaig a enganyar. Mai he sigut un gran seguidor de Superman, sempre m'ha cridat més l'atenció el "ratpenat", però tenia especial interes en aquest nou remake. Potser per vore alguna cosa diferent del que la marvel ens té acostumats ultimament, potser perque Nolan hi és en la producció i ha estat atent al guió, curiositat per veure si aquest superheroi hem crida més, o simplement per estar al dia de les noves superproduccions. El cas és que vaig anar al cine amb bones expectatives. Alguns diuen que això sempre és roin. Jo no ho crec, aquestes es basen en el que ens mostren als tràilers i altres informacions. Si no les compleix potser també siga per una promoció barata.

Simplement hem vaig seure en la butaca i vaig esperar a que la meua ment donara el veredicte final. I desgraciadament ha sigut un poc agre-dolç. No me mal interpreteu. No m'ha desagradat, però tampoc és per tirar coets i la part negra és que fugint d'un tipus de fer cine m'he trobat de ple en ell.

Sí, ho he dit diverses vegades, és aquest tipus que ha adoptat la marvel. Qui diria que ho farien tots els superherois... La cosa està en que pareix que no es poden fer pel·lícules independents, es basen en donar moltes explicacions, fer molta acció sense vindre al cas i deixar molta trama i "xixa" per a una pròxima part que vindrà més tard, que per el que ens han ensenyat aquests últims anys, no sol estar a l'altura. I pobra la pel·lícula que es quede sense ella, perquè perdrà molt de sentit.

El film es basa en contar-nos la dura vida del superheroi mitjançant "flashbaks" donant sentit al seu sofriment i la seua impotència per conèixer el lloc d'on pertany, qui és i quin és el seu destí. La veritat és que està molt ben muntat i li dona un aire molt familiar i humà, aquest adjectiu que un "krypotinià" com és Kal-el ha adaptat en si mateix després de viure allunyat del seu món. Un món que ens avisa de que estem malgastant el nostre i que hem de fer alguna cosa. Qui sap? Potser hi han altres en l'univers, no estem sols, han malgastat els seus recursos i amb la seva engenyieria totalment avançada, es fan els amos de la Terra i repoblen la seua civilització mitjançant l'extermini de la nostra. I tots sabem que, encara que a la Metròpolis hi ha un Clark Kent que els salve, ací no ( concretament a Nova York, seria l'equivalent segons Hollywood).

I què hem de dir d'aquest Clark Kent? Doncs que haurem d'esperar a noves adaptacions per veure'l com el coneixem. A pesar de presentar-nos la seua història no hem vist el Superman de sempre. Per no dir que s'ha canviat el vestuari ( que ja era hora ). El Henry Cavill fa un gran treball amb aquest personatge, però és un poc pla a l'hora de la veritat i sense l'esperit de justícia oportú. Un Superman no pot ser un "guaperas" i després anar a salvar el món. Però és un gran encert endinsar-nos en les seues frustacions i sentiments tan a fons i de forma tan realista. I com no, mencionar a la Lois Lane, aquella dona sempre en perill que s'enamora del seu salvador. En un principi no hem va agradar el personatge, encara que l'Amy Adams ha fet un gran paper com sempre, però després vaig anar reflexionant. S'ha convertit més madura i "cabuda" i ha format un paper molt més important ja que ha estat part de l'acció com una més i al mateix temps, l'han deguda de salvar incomptables vegades. Però no hi ha química entre els dos i l'únic moment en que la perceps és quan per fí veus la seva vertadera història, però això ja és un spoiler que reconeixereu en vore el film.

Acció per a parar un tren, invasió alienígena i sentit d'humanitat fan d'aquesta pel·lícula una més però que de ben segur agradarà més després de diversos re-visionats i reflexions. No direm que hem vist res nou, ja que es poden veure moltes situacions i coincidències que coneixem de fa poc, però se'n surt amb un notable que dona les portes obertes a una nova oportunitat per a que Snyder i Cavill extirpen el Superman que tenen dins. El treball no ha estat en va, i si hi ha una cosa que poden fer amb aquest "tipus" de fer cine que no m'acaba d'agradar, és explotar i fer continuacions condidores i amb molt per meravellar-nos. Això sí, si els dona temps a reconstruir tot el que Superman i el seu veí Zor han destruït amb tan sols una espenta en cada edifici. El "daily planet" ens mantindrà informats.

Tancat per examens

Com haureu pogut vore ultimament el blog està molt inactiu, però encara sorprén que les visites hagen baixat molt poc. Per tant hem manifeste per dir que seguirà així fins que arribe el final de curs i haja pogut disfrutar d'una bona festa en platja amb els meus. Ens veiem a finals de juny.

Quan caminàvem

La nit d'ahir va ser perfecta per endinsar-nos en el nou treball d'Aspencat. Poques vegades tens l'oportunitat d'enamorar-te d'una cançó des del primer moment que l'escoltes, hi ha vegades que l'has d'escoltar sencera, o varies vegades. En aquest cas va ser així. El resultat del nou treball d'Aspencat és meravellós: 

Quan caminàvem per la desobediència
Quan tu i jo teníem somnis rebels
Quan sobreviure forma part de l'essència
A la meua terra hi ha una pluja d'estels

Quan caminàvem pels carrers de València
Quan tu i jo teníem somnis rebels
I amb poemes d'amor bastíem la resistència.

Per camins d'horta sembrada avancem
Enyorem un temps que no s'ha viscut encara
Un passat de lluita accelerada
Assaig d'una esperança que camina fermament
I transforma aquest present

El Cabanyal que resisteix
Hui no tinc cap dubte, hui t'estime encara més
Hui vull fer l'amor de matinada
Hui voldria ser un gran deixeble d'Estellés
Veig murals a les parets

Saps que no vull glòria ni riqueses
No vull cartes de promeses enfonsades en el mar
Que no vull palaus ni vull princeses
No vull plors, ni vull tristeses, comencem a caminar

Quan caminàvem per la desobediència
Quan tu i jo teníem somnis rebels
Quan sobreviure forma part de l'essència
A la meua terra hi ha una pluja d'estels

Quan caminàvem pels carrers de València
Quan tu i jo teníem somnis rebels
I amb poemes d'amor bastíem la resistència.

Fins un nou combat.

Quan l'Albufera ens sostenia
Una vela llatina navegava contra el vent
Amb la memòria empresonada
Els punys i les corbelles sobre sendes de paper
Creix la flor del taronger

Davant les torres de Serrans
El nostre amor serà la clau que obri tots els panys
Dels portals d'una València
On sona la freqüència del cor de Benimaclet
Amb Tereses i Bassets

Saps que no vull glòria ni riqueses
No vull cartes de promeses enfonsades en el mar
Que no vull palaus ni vull princeses
No vull plors, ni vull tristeses, comencem a caminar

Quan caminàvem per la desobediència
Quan tu i jo teníem somnis rebels
Quan sobreviure forma part de l'essència
A la meua terra hi ha una pluja d'estels

Quan caminàvem pels carrers de València
Quan tu i jo teníem somnis rebels
I amb poemes d'amor bastíem la resistència.

Fins un nou combat.

Es difícil oblidar, les façanes d'aquell temps
I els amants que s'estimaven quan la por era el segell
I El futur d'aquells infants que miraven als estels
Il·lusions d'un gran present!

Tu i jo som rebels del temps i la distància
Alumnes de l'amor, amants de la insolència
Poetes d'esta nit, pintors del nostre llit
Les coses imposibles d'explicar d'aquesta ciència

Tu i jo som satèl·lits sense rumb en la galàxia,
d'amors impossibles som la paradoxa,
som pretèrits imperfets de la nostra història,
som aquell record inoblidable en la memòria

Quan caminàvem per la desobediència
Quan tu i jo teníem somnis rebels
Quan sobreviure forma part de l'essència
A la meua terra hi ha una pluja d'estels

Quan caminàvem pels carrers de València
Quan tu i jo teníem somnis rebels
I amb poemes d'amor bastíem la resistència.

Fins un nou combat.

Quan caminàvem per la desobediència
Quan tu i jo teníem somnis rebels
Quan sobreviure forma part de l'essència
A la meua terra hi ha una pluja d'estels

Quan caminàvem pels carrers de València
Quan tu i jo teníem somnis rebels
I amb poemes d'amor bastíem la res

Pròximament a la nit del divendres....

El Fantasma de l'Opera 

El fenomen de "Los Vengadores"

Shameless 

"500 days of summer"

No t'ho pergues pròximament a La Nit del Divendres

La lliga dels somnis

"So when the moon tells you something believe it"

Jutjar un llibre per la seua portada és perillós, però encara ho és més jutjar un producte per la crítica que haja pogut rebre. Desgraciadament vaig caure en aquesta trampa i vaig deixar passar un producte de la Dreamworks que hem demanava a crits donar-li una oportunitat. Però després de gaudir la meravellosa última creació del mateix estudi, els Croods, i veient com ha evolucionat i l'esperit de canvi que transmet, hem vaig decidir a donar-li aquella oportunitat que vaig renegar temps enrere. Per què no? Al fi i al cap una crítica és sols l'opinió d'alguna persona, i totes les critiques, tant positives com negatives, formen part d'un producte final. I dreamworks mai ha gaudit d'una valoració elevada en la majoria de les seus produccions. No cal dir que el crític et fa millorar i et pot deixar per terra tot un treball, haurà fet una bona feina amb la Dreamworks aconseguint l'inesperat?

Pròleg per iniciar els 90 minuts de pel·lícula i directes a un no parar d'aventures. No fan falta presentacions, tots coneixem a la lliga dels somnis. Aquests que quan som menuts ens mantenen amb el cor ple d'esperança, il·lusió i alegria. Ens tenen controlats a cada un de nosaltres, que encara que som sòls un punt brillant en una bola del món enorme, cada un de nosaltres estem dins dels seus cors. Alimentant-los i donant-los força cada dia perquè continuen fent la seua funció. Ningun nen deuria viure un malson.

Però no sols els que coneixem mantenen les nostres vides d'innocència quan som nens, i han altres com el Jack Frost, que passen desapercebuts al llarg del temps i, al igual que nosaltres quan creixem i deixem de creure en la màgia, estan perduts. Sense saber ben bé on pertanyen, d'on venen i quina és la seua funció. Però mai està res perdut, l'únic que fa falta es demanar ajuda a la Lluna, la capitana d'aquesta lliga, la líder, ella té la resposta. Serà qui desencadene tots els enrenous que sofrirà el jove del cabell blanc, aquell de la llegenda que fa que neve per a que els nens gaudeixin d'un dia gelat jugant en la neu. 

Com si d'una lliga de la justícia es tractara, cinc personatges llegendaris dels nostres cors s'uniran una vegada més per lluitar pels nostres somnis contra l'home del sac, el Coco, el monstre que s'amaga baix dels nostres llits per fer dels somnis un complet malson. Un personatge que al llarg del temps ha anat quedant oblidat, al igual que ho és l'amic Jack, i que a dia d'avui ja no té cabuda en les ments dels nens.

Original, moralitzador i entretingut, este film no perd detall i ens endinsa en una aventura màgica que traurà el nen que tots duem dins. Escenes originals i a la vegada curioses i personatges molt ben recreats i estudiats fan que siga tot un goig viure la batalla contra temps per sobreviure ja que ni els propis protagonistes es poden lliurar de desaparèixer, formen part de nosaltres i si els oblidem,  ja no són res. Jack Frost serà la clau per mantenir-los amb un fil d'esperança coneixent el seu propi passat i enfrontant-se a una lluita personal pel seu propi futur.

Dissenys i escenaris meravellosos amb el toc, prou visible, de Guillermo del Toro que fan un ambient màgic, misteriós i a la vegada, un poc fora de sèrie. 

Com pot ser tanta crítica negativa quan l'únic que estem fent és lloar l'historia?.

Bé, la pel·lícula no és ni de prop perfecta i la seua ovella negra es troba en el mateix cor de tota pel·lícula. La trama té un ritme confús i desgavellat, com si no haguera sofrit una editació prèvia per ficar-ho tot al seu lloc. És un transcurs d'escena rere escena sense ningun tipus de fil conductor estable. Sofreix molts alt i baixos. Sí, la pel·lícula comença  "com un coet" sense perdre temps i anant directament a l'acció, com ja hem dit no fan falta presentacions, però et veus de ple en una muntanya russa d'imatges ràpides i a la vegada lentes que no deixen seguir la trama correctament. Per no nomenar els repetits "gags" fora de lloc en molts moments dels que Dreamworks és caracteritza tant bé. Així i tot, tot açò queda camuflat per l'ambient, l'escenografia i la maduresa dels personatges que fan que poc a poc t'adaptes a aquest ritme frenètic i a la vegada desesperant. El resultat és una pel·lícula màgica amb un món únic que no et sabrà mal visitar-lo totes les vegades que desitgis. 

No deixes de creure ni d'observar la lluna. Potser encara depens d'aquells que van habitar alguna vegada en la teva ment.