"...and kissed that little frog"
"The princess and the frog" va nàixer de la mà dels creadors dels famosos clàssics "la Sirenita", "Aladdín" y "Hércules" entre altres, al nadal del 2009. Des del primer moment en que es va començar a conéixer el projecte ha sigut tot un repte per a l'estudi dur-lo endavant, ja que va rebre crítiques per tots els costats quan encara no estava ni estrenada. En plena era Obama la Disney es va decidir per traure el primer personatge protagonista negre y en situar la historia en la ciutat de Nova Orleans després de la Primera Guerra Mundial.
Podríem dir que el més interessant i la repercussió més gran que va tindre la pel·lícula, a part de la raça dels personatges, va ser la tornada de l'estudi a l'animació tradicional després de que el fiasco de "Zafarrancho en el rancho" donara pas a la desaparició d'aquest mode d'animació en la companyia.
Disney no passava per un moment fàcil. Tots els productes que traïa durant la passada època eren criticats negativament i la seua recaudació en cines no anava gens bé. Fins i tot podríem dir que l'estudi que no fa tant era el pioner i més important de tots els estudis, era confós amb la "Dreamworks", aquell amb el que tant competeix. No, clarament no va ser la seua millor jugada la de la dècada passada, però es veia un fil de llum al final del túnel que avisava que el Disney tradicional de sempre anava a tornar i que ho faria amb força.
Des del primer moment "Tiana y el Sapo" es va vendre com el ressorgir de l'animació a l'estudi i el ressorgir de la qualitat que tant el caracteritzava. No anem a enganyar-nos, la pel·lícula va obrir el pas per a que aquest renaixement fora possible com una vegada o va fer "La Sirenita", però el resultat, molt lluny de dir que és un mal producte, no va ser el que s'esperava. La comercialització i la publicitat va ser enganyosa situant el nou treball a l'altura dels quatre grans pilars dels 90 dels que, actualment sabem que no està prop, i les expectatives no van ser les correctes per al que el producte ens anava a oferir finalment.
Ara mateixa ens dirigirem a analitzar el clàssic número 49 de la Walt Disney Animation Studios però primer visualitzarem que va aportar al món "Tiana y el Sapo".
Com anàvem dient i he repetit diverses vegades el principal que ens du és la protagonista, un canvi d'imatge. Seguidament ens ha retornat l'animació tradicional de la qual l'estudi és l'amo i cap altre ha pogut superar. I tercer ha obert el pas a la tornada de la tècnica que va fer anys enrere a Disney altra vegada l'estudi més important d'animació i un dels més importants del cine en general. Pareix poc però és moltíssim. I recorda molt al que va ocórrer al final dels 80' principi dels 90' amb la tornada de la pel·lícula musical i les bases per a un èxit rere un altre. Avui, 8 de novembre del 2013, podem dir que açò ha funcionat amb èxit i que és una clara realitat.
"Tiana y el sapo" és una de les causants que han fet possible que avui Disney torne a ser el punt de mira amb els seus projectes tant per la qualitat com per la originalitat, com per tot. "Tiana y el sapo" és el primer lliurament de l'estudi en formar part d'una nova era d'esplendor que no sabem quant durarà però que ja és una realitat.
"The Princess and the Frog"
"Tiana y el sapo" és la lliure adaptació del famós conte en el que una princesa besa una granota i aquesta es torna un príncep fent que els dos personatges acaben vivint un final feliç per sempre.
Aquesta vegada no els ho han posat tan fàcil. La pel·lícula comença en la ciutat de Nova Orleans abans de la Primera Guerra Mundial i amb dues nenes amb dos somnis diferents. La millor amiga de Tiana creu que tot es pot fer possible si ho demanes a l'estrella blava ( clara referència a Pinocho) i que es convertirà amb princesa tenint tots els capritxos que desitge. En canvi Tiana comparteix el somni de son pare de fer un restaurant i delectar a tota la gent amb els seus plats. Desgraciadament açò es veuria un poc afectat amb la mort del seu pare ( en principi, però no mencionat a la pel·lícula, durant la guerra).
Van passar els anys, la guerra i Nova Orleans està plena de llum, color i sobretot música. Música per tots els llocs que dona a la pel·lícula un dels millors ambients que la Disney mai ha aconseguit. Després d'açò tot continua com toca; Tiana segueix el seu somni sense descansar ni un sol moment per a què el seu pare estiga orgullós estiga on estiga, el príncep Naveen es veu afectat per la seua ignorància i la seua despreocupació per l'estafador home de les ombres el Doctor Facilier, i l'amiga de Tiana segueix aconseguint tot el que desitja i es converteix en un peó més del pla magistral de l'antagonista de la pel·lícula per fer-se amb el poder de la ciutat. Fins ací tot anava sobre rodes, números musicals meravellosos amb nominació a Oscar i un disseny dels personatges i d'escenografia meravellós. Disney havia tornat.
I de la mateixa manera que l'emoció ve se'n va. Tiana amb un intent de salvar al príncep Naveen que s'ha convertit en un gripau per deixar-se enganyar, es converteix en un gripau també i amb l'encanteri la pel·lícula comença a maleir-se. Comencen les escenes al pantà, les cançons de farcit, els personatges poc carismàtics ( a excepció de Ray que millora i demostra ser al final el personatge més fort de tota la pel·lícula) i les trames avorrides amb un fil conductor molt inestable. Es converteix en una pel·lícula bipolar, llarga i que fins que els personatges no aconsegueixen arribar al ferri no es recupera. I sí, es recupera però alhora ens adonem de què el temps els queia al damunt perquè tot es desenvolupa molt ràpidament i costa digerir-lo. Però sí, bon final, batuda d'emocions i un gran tancament digne de la pel·lícula amb tots els somnis complits. Tiana amb la seua constància i el seu esforç aconsegueix el "Tiana's", Naveen troba el que verdaderament necessita en la vida, una persona al seu costa, i d'aquesta forma deixa els seus anys de faldiller. Louis el cocodril, del que no he parlat i que somia amb tocar jazz per a la civilització, acaba treballant al restaurant de Tiana. I finalment, Ray la cuca de llum, que vivia al pantà i somiava amb la seva estrella Evangelline, aconsegueix estar al seu costat i il·lumina la nit al seu costat amb una de les escenes més emotives que l'estudi ha aconseguit aportar. Tots havien d'arribar al seu fons, el que veritablement importa per a solucionar els seus problemes i complir el seus somnis com la bruixa de vudú mamà Oddie els havia anunciat, i així ho fan tots i així aconsegueix l'èxit.
Bona introducció, bon desenllaç i irregular desenvolupament que fa que l'entrega no aconseguesca la repercussió que esperava. A més que encara que va obtindre una bona recaudació no va ser tot un èxit comercial i no va arribar ni de prop a les xifres que l'estudi esperava. Podem dir que va ser una de les últimes oportunitats de vore a la Disney amb l'animació tradicional i sí, encara que té els seus errors, va valer la pena. I què hem de dir? No tots són perfectes, quasi ningú ho és, s'ha d'aprendre dels errors i veure el que realment fa falta com tan bé saben els nostres personatges, i així ho està fent la Disney.
Per últim m'agradaria parlar d'un últim aspecte que va tornar amb la pel·lícula, el musical. Sí, tornava la Disney que cantava cada cinc minuts cançons que més tard cantaria i coneixeria tot el món i que, algunes, es convertirien en èxits musicals de Broadway.
A l'igual que va fer amb la pel·lícula en general, aquesta va vendre les cançons com les millors des de feia molt de temps en l'estudi, altra vegada situant-les en l'època més reeixida, i va ser un gran error i una forta ficada de pota. Les cançons de Disney sempre tenen una repercussió, un sentit i una importància en la trama. Els seus directors ho sabien i van desaprofitar el seu coneixement per utilitzar el musical correctament situant cançons innecessàries, repetitives i sense sentiment en la majoria dels casos. Està clar que no sempre ja que, no desmerescudament, dues cançons van ser nominades per a l'Oscar i són molt riques en la pel·lícula. "Welcome to New Orleans" ens presenta la ciutat i ens posa en situació i "Almost There" profunditza en el somni de Tiana. Després tenim el "Friends on the other side" la de l'antagonista que té unes escenes espectaculars i que compleix la seua funció. Però ahí es queda tot, les que venen després allarguen la trama i no tenen cap aspecte destacable, a excepció de " Ma belle Evangelline" que torna a tindre una posada en escena meravellosa i que visualitza el que comencen a sentir Tiana i Naveen entre ells.
"When we're human", "Get a little deeper" i "Gonna take you there" ens repeteixen una vegada i una altra el que la pel·lícula du anunciant des del principi, el que ja es ve veient i diferents canvis d'estil massa xocants i ràpids. Així i tot podem dir que Randy Newman va fer un molt bon treball, un instrumental meravellós i que encara que no serà massa recordat, té el seu encant i és perfecte per a l'ambient de Nova Orleans que té el producte.
I ací ja ho hem dit tot. Comença l'especial Frozen i aquesta ha sigut la primera part, ens veiem la setmana que ve en la Torre.
Si t'ha agradat, no dubtes en compartir-ho i comentar-ho!
.jpg)
